Les fades de Cottingley
Els éssers humans no coneixem cap altra manera d'encabir les fades sinó en el camp de la ficció, sota el mantell protector d'etiquetes tan generalistes i poc concretes com ara les de la fantasia, el folklore o la fabulació. Es sobreentén que la seva existència física no és real. Però a principi segle XX, quan dues nenes angleses declararen haver pres unes fotos d'aquests éssers impossibles a Cottingley, la premsa britànica es mobilitzà. Arreu d'Europa es vessaren litres i litres de tinta parlant de l'assumpte, el qual prengué unes dimensions notables. Fins i tot el prestigiós Arthur Conan Doyle estudià l'afer i n'escrigué un llibre, L'arribada de les fades (The Coming of the Fairies, 1922). Vegem a continuació la sèrie de cinc fotografies que commogueren el món. Les imatges, malgrat el pas del temps, continuen posseïnt una fascinació naïf que no té preu.
Frances Griffiths (10 anys) i les fades, fotografiades per la seva cosina
Elsie Wright (16 anys), el mes de juliol de 1917.
Fou publicada el 1920 a The Strand Magazine
Elsie Wright i un follet. Fotografia de Frances Griffiths,
setembre de 1917 (fou publicada el 1920 a The Strand Magazine)
Una fada sembla oferir un ram de campanetes a Elsie Wrigth.
Fotografia de Frances Griffiths (1920)
Frances Griffiths mira
contenta el salt d'una fada davant del nas.
La foto fou realitzada per
Elsie Wright, un dia d'agost de 1920
El niu de les fades (1920, publicada el 1921 a The Strand Magazine)
Frances Griffiths traspassà l'any 1986, i Elsie Wright ho féu el 1988.
Les dues cosines, en un article publicat l'any 1983 a The Unexplained, confessaven que les fotografies eren falsificacions fetes amb dibuixos copiats del llibre infantil Princess Mary's Gift Book, de Claude Arthur Shepperson. Però mantigueren que elles van veure fades de debò.
El cas de les fades de Cottingley inspirà la pel·lícula Fotografiant fades (Photographing Fairies, 1997, de Nick Willing).
L'afer, que potser no és útil per al coneixement dels fenòmens ocults, sí que ho és, en canvi, per al coneixement dels infants i del denominat "món imaginari" dels humans.
És veritat les fotos tenen molt encant. Les fades grans que viuen entre nosaltres...Segurament les petites es manifesten a pocs mortals o millor dit hi ha pocs mortals que les puguin veure amb els ulls entelats.
ResponEliminaSí, sí que es veuen, de vegades. En aquest sentit, vaig tenir una experiència meravellosa a l'estany de Banyoles, amb les goges, el mes de febrer de 2009, durant una esplendorosa nit de tempesta.
EliminaT'he enviat un missatge, però era des del mòbil i crec que no s'ha guardat. Et deia que és molt interessant i que les fotos tenen realment molt d'encís. L'enrenou que van causar pot estar relacionat amb la fascinació del desconegut que sempre han sentit els éssers humans. El desig de sortir de la rutina i de comprovar que existeixen altres mons, altres realitats, altres indrets, sempre extraordinaris.
ResponEliminaMoltes gràcies, Emili. M'encanta el teu museu.
És ben cert. Som tan tossuts que necessitem raonaments per explicar-nos a nosaltres mateixos que la vida és inversemblant. En completa paradoxa, sempre diem que la ficció, per anar bé, cal que sigui versemblant. Però l'existència no ho és gens. Els paràmetres mentals només serveixen per aplicar-los a unes àrees molt concretes. La resta és univers.
EliminaEncantades fades a Catalunya. (dones d'aigua) Els paratges on se situen els relats son espais naturals: Les Goges de Sant Martí Vell, el Gorg Blau de Sant Julià de Ramís i les Coves de les Encantades de Ribes de Freser, totos ells han quedat pràcticament inaccessibles. Deixo una foto al meu mur.
ResponEliminaM'agrada molt això que dius, Jordi! El fet que aquests llocs concrets que anomenes hagin quedat oblidats manifesta l'allunyament paulatí i constant de l'ésser huma d'ell mateix. Cada cop funcionem més i més com a màquines. Amb tot, i sobretot amb els horaris, controlats. Ara toca menjar, ara toca produir, ara toca rentar-se les dents, etc. Ja som robots, zombis. La poesia és l'única esperança.
EliminaM'encanten aquestes fotografies. Tant és que fossin falsificades, el que val són els somnis que ens desperten. El que trobo important, amb aquest afer i d'altres d'aquesta mena, és que fan imaginar.
ResponEliminaEt voilà, Shaudin! És precisament per això que faig el Museu de Tenebres: per estimular la imaginació de cadascú. No pot haver res de més lliure i enriquidor, en el bon sentit dels mots. I, per tant, vital.
ResponElimina