Guy de Maupassant

 

ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

 

 

 

Guy de Maupassant:

la fascinació de la follia

Guy de Maupassant fotografiat per Nadar

---

«(...) Les fous m'attirent (...) Pour eux

l'impossible n'existe plus (...). Eux seuls

peuvent être heureux sur la terre, car,

pour eux, la Réalité n'existe plus (...).»

Guy de Maupassant

Perdut al cementiri

Vaig trobar la seva tomba, per fi, al cementiri de Montparnasse, un capvespre de novembre sota el cel anisat de París. Al plànol que m'oferiren, amb cortesia, els guardians del mortuori el sepulcre de l'escriptor hi figurava amb un número concret, però aquest número estava imprès al bell mig d'una gran secció verda. Mai abans no havia vist la tomba de Guy de Maupassant, n'ignorava la forma física i, per tant, m'era impossible localitzar-la visualment. No vaig tenir cap altre remei que carregar-me de paciència i, un cop situat a la zona marcada al mapa, començar a llegir els noms dels difunts gravats a les lloses, un a un. Però, finalment l'havia trobat. Era al davant de la pedra mortuòria d'un dels meus escriptors preferits. A més, em va donar la benvinguda, inconscient —o no—, el crit d'un corb que es mantingué en bemol sostingut durant alguns segons, abans de difuminar-se entre el silenci dels xiprers muts i la remor que produïen les fulles dels castanyers en arrossegar-se per terra, emportades pel lleuger vent que bufava, tímid.

Tomba de Guy de Maupassant. Febrer de 2005

 

Ell i jo, cara a cara, tête-à-tête. Ambdós compartíem el gust per certs aspectes foscos de la vida, la mort, la nit i també dels éssers humans. Inevitablement, vaig sentir el lligam entre escriptor i lector, lector i escriptor. A la ment em vingueren les lectures de Le Horla, Un fou?, La Chevelure, La Nuit, Apparition i altres relats. La unió singular que sentia —i que continuo sentint— amb aquest autor és similar a la que les persones podem tenir amb determinats amics o familiars. Notava que Maupassant era com un tiet, o com un avi; com un avantpassat meu, personal, com explica amb claretat diàfana Alberto Savinio al llibre Maupassant i l'«Altre». No em refereixo pas a un ancestre consanguini, per descomptat, sinó a un iaio meu pel que respecta a afinitats, gustos i simpaties. Cal afegir-hi, també, la telepatia. Notava que el bo de Guy em deia coses des de l'altre costat, que estava content de veure'm allí, que agraïa el fet que m'hagués esforçat per localitzar el seu sepulcre. Notava el seu agraïment, la seva veu mig melosa, amarga a voltes, un francès amb tonalitats bretones que m'evocava crêpes et tartines (i precisament aquell dia no havia ni dinat).

 

El lector pensarà que sóc boig d'escriure això i, efectivament, sóc foll. No sóc humà i sóc viu? Doncs... En cas contrari ni seria humà ni tampoc seria viu.

Confesso que allí, palplantat davant de la tomba, vaig tenir un rampell de romanticisme ingènu: evocant el suggerent text de Les Tombales, vaig imaginar la possibilitat que se m'aparegués, de sobte, una tendra dama de pell pàl·lida i fina, vestida de dol, i que, en intercanviar dues frases, s'enamorés de mi. Però les gòtiques sensuals, carinyoses i lívides només existeixen en el món de la imaginació. La vida «real» és molt més dura, cruel, abominable, ignominiosa, decebedora (tal i com conclueix el conte al qual acabo de referir-me).

Amb Guy de Maupassant. 7 d'agost de 1997

 Un dels volums que més m'ha costat aconseguir —i no ho dic només en sentit econòmic— ha estat el grapat de poemes de Maupassant reunits sota el títol Horreur. Vaig assabentar-me de la seva existència perquè Lovecraft, al cèlebre assaig L'horror a la literatura, el menciona de passada: «(...) Altres obres poderosament tenebroses de Maupassant són Qui sap?, L'espectre, Ell?, Diari d'un boig, El llop blanc, Sobre el riu, i els versos espantosos titulats Horror (...)». Durant anys i panys va ser l'única referència que en tenia. La majoria de biògrafs i investigadors de l'escriptor no parlen gairebé gens de la seva creació poètica i, si ho fan, ho fan superficialment, com una «debilitat» o «pecat» d’adolescència i joventut. Suposo que va ser precisament per aquest motiu, per la poca dedicació centrada a la lírica de Maupassant, que se'm va despertar la curiositat. Llavors vaig iniciar una, si més no, estrafolària i llarga quête que em portà a l'obtenció del volum preuat. Però això va succeir després de llegir una bona part dels textos narratius del meu estimat Guy.



Els primers contactes

Suposo que dec ser dels lectors que, després de la inqualificable revolta de 1936,  van tenir la sort de llegir els clàssics Dràcula i Frankenstein en català. Aquests títols ja els coneixia d'oïdes. El tercer clàssic que els meus ulls van engolir —sense ser concient que era un clàssic— va ser L'Horlà. Quan el vaig acabar de llegir (en una nit, al damunt del matalàs) em va embolcallar la sensació d'haver descobert, com ho diria?, «una cosa nova». Després d'assaborir Dràcula i Frankenstein, creia que res no els podia igualar. I menys encara m'ho podia esperar d'una nouvelle d'extensió curta. Vaig patir un sotrac emocional; positiu, molt positiu. Hi havia en aquella narració quelcom de molt proper, de molt endins, de molt... europeu? La trama està escrita de manera ben planera i, en canvi, els horrors suggerits són immensos. La ploma de Maupassant havia aconseguit reblar el rebló, contar amb senzillesa nocions complicades d'expressar i, a més a més, amb poques paraules. Aquest detall, un mèrit afegit a la història narrada, encara avui en dia no és prou reconegut. És un aspecte que Guy utilitza en altres escrits, de temàtiques diverses, i que el converteix en un dels millors autors de contes d'arreu i de tots els temps.

L'Horlà, edició de 1908

 

L'obra de Maupassant és extensa i, òbviament, hi ha alguns textos que han quedat desfasats pel pas inexorable del temps (Vetllant un mort), i d'altres que encara mantenen tot el poder de quan van ser creats (La cabellera, La nit), o fins i tot que han guanyat actualitat, en referir-se a casos patològics íntimament lligats als instints humans (Un cas de divorci), o a les relacions encara no explicades entre aquest món i altres dimensions hipotètiques (La tomba).

 

Guy de Maupassant, amic i deixeble de Flaubert —hi ha qui assegura que era fill natural seu—, descriu amb realisme acurat la societat de l'època (Bel Ami, Une Vie, Boule de Suif —que és la base del film La diligència, de John Ford, 1939—) . Als contes relacionats amb la guerra franco-prusiana condemna la violència i les classes dominants cíniques, sarcàstiques, hipòcrites, manipuladores com sempre de la gent més humil, mostrant alguns retrats de personatges, escenes i circumstàncies que malauradament podrien ser contemporànies a la nostra existència. Cosa que demostra lucidesa i percepció aguda per part de l'escriptor i, gairebé diria que, «per tant», follia.

Boule de suif, edició de 1907

Lovecraft, a l'assaig ja mencionat, afirma que la bogeria portà al bo de Guy al clot, i que durant el procés de la malaltia va reflectir els seus patiments i sensacions en els personatges literaris. L'estil i les temàtiques tractades durant els períodes de depressions i convalescència semblen demostrar que fou així. La follia que l'emparà va expressar-se lliurement en part de les seves obres, llegant així a la literatura universal un tresor de valor incalculable, una joia lluminosa que resplendeix amb guspires pròpies.

Quadre de Charles Courtney Curran, Paris la nuit (1889)

 

Mentre aprenia coses de la seva vida i obra, no trobava els poemes que Lovecraft assegurava que existien. Cercava el volum de poemes Horreur sense cap èxit. Vaig pensar que potser havia de buscar per Épouvante. Era possible que Lovecraft n'hagués canviat el títol original, tot traduint-lo. De fet Horror és un mot típicament utilitzat en anglès per encapçalar llibres del gènere.

Les soeurs Rondolí, edició de 1922

Pors

Com succeeix també amb Gérard de Nerval i altres autors, l'obra de Guy de Maupassant va íntimament lligada amb la seva existència. Viure i escriure. Escriure i viure. Dicotomia inseparable. On és la frontera? El límit entre allò real i allò no real? O potser allò no real sí que ho és, de real, però contemplat des d'una perspectiva diferent, o bé copsat amb uns altres sentits dels anomenats habituals? En relats de tipus naturalista, com ara Sobre l'aigua —el primer que publicà, el 1876—, pot sorgir en qualsevol moment l'horror més inesperat quan, en principi, es tracta d'una simple narració de pescadors de riu. Com a la vida mateixa: plena de rutina, plena de sorpreses; bones les unes, dolentes les altres.

Parlant de vida: l'aigua. L'aigua, símbol tradicional de vida, estimada també molt per Maupassant, ja que era un bon nedador i li agradava passejar amb barca, la va utilitzar, no obstant això, com a representació de la mort. Ja als relats mitològics més antics l'element líquid pren diferents significacions: mentre que l'aigua d'un riu (en moviment) connota positivisme, renovació d'energia, desenvolupament, evolució, l'aigua fangosa dels aiguamolls, o l'estancada en un bassal suggereix tot el contrari: putrefacció, immobilisme, involució, mort. L'escriptor trià el líquid per, estigués en moviment o no, sempre fos relacionat amb la mort, com una mena de femme fatale o belle dame sans merci. Bellesa i crueltat unides. Sanació i malaltia juntes, com la deesa egípcia Ekmet. Vida-Mort. Poesia, al capdavall.

 

Per fi vaig tenir la fortuna de trobar alguns llibres de poesia de Maupassant! Eren edicions de principis del segle XX titulades, emperò, Des Vers, és a dir Versos, senzillament, sense cap indicació ni pròleg que expliqués els poemes aplegats. Els volums, a més a més, estaven destinats a bibliòfils o col·leccionistes mil·lionaris, a uns preus estratosfèrics, completament fora del meu abast. Tot i això vaig poder gaudir durant alguns minuts de fullejar un d'ells, gràcies a la gentilesa d'un antiquari de Metz: Des Vers; Guy de Maupassant (Editions Flammarion, Nouvelle Bibliothèque Flammarion; Paris, 1925). Són moments inoblidables.

Bretó brau i brau bretó

Guy era un home fort, robust, ferm, amant d'anar a caçar, pescar, nedar, remar —existeix una bonica fotografia de Giuseppe Primoli, datada aproximadament entre 1887 i 1889, on apareix en una barca acompanyat de Colette Dumas, filla d'Alexandre Dumas, i Geneviève Strauss, la dona de Bizet—; era un apassionat de l'esport i no perdia cap oportunitat per mostrar la seva fortalesa física que, unida a un gran optimisme vital, el portà fins i tot a bantar-se de tenir la sífilis, una de les pitjors malalties de l'època. En una carta de 1877, quan just tenia 27 anys, escriu: «(...) Tinc la sífilis, la de veritat (...) la que matà Francesc I. I n'estic orgullós, així em situo pel damunt dels burgesos. Al·leluia! Tinc la sífilis i, per tant, ja no temo infectar-me'n! (...)». Ningú no pot negar que era un paio ben optimista.

Colette Dumas i Geneniève Strauss amb Guy de Maupassant

Gustave Flaubert, amic íntim de la mare de Guy de Maupassant, afirmà que el jove: «té les faccions d'un brau bretó», mentre que Hippolitte Taine digué que l'escriptor adult «té l'aspecte d'un brau trist». Nèstor Luján, al recull d’articles  Mites, llegendes, creences (Barcelona, 1995) el descriu com «un atleta de músculs i bíceps, de bigotis cargolats, home de moda al París dels anys vuitanta, seductor de misterioses desconegudes». D'altra banda, Paul Morand, a la biografia La Vie de Maupassant, constata que «va néixer l'agost i va morir el juliol, ocupant i deixant la terra poc després que Taure regnés al cel», amb evidents referències astrològiques. N'extreu una interpretació curiosa: «(...) literàriament només va viure quinze anys, l'edat mitjana d'un brau (...)». Apunta que el bo de Guy era «(...) un brau amb rostre humà, cobert d'escriptura (...)». 
 

Ah, potser per això va escriure versos jovenívols, apassionats, amb títols plens d'ingenuïtat i tendresa, com ara Promenade à Seize Ans (Passeig als setze anys) o Les Oies Sauvages (Les oques salvatges). Formaven part aquests poemes, i d'altres que anava trobant en fanzines, opuscles i revistes diverses, del volum Horreur? Res no ho assegurava ni ho desmentia. Però amb el pas del temps em vaig fer la idea que o bé Horror es tractava d'un únic poema més o menys llarg, o bé era un títol triat arbitràriament per algun editor nordamericà per clavar-lo en una antologia poètica de Maupassant, i que aquest devia ser potser el llibre que havia llegit Lovecraft.

De l'amor i de les dones

Diuen els biògrafs que Maupassant mai no es va enamorar. Això no li va impedir d'estar rodejat per moltes dones i, suposo, que va gaudir, almenys a moments, de la seva companyia (si no, no hagués agafat la sífilis, per exemple). Entre la col·lecció de faldilles hi figura la princesa Mathilde —cosina de Napoleó—, la comtessa Potocka, Hermine Lecomte, Marie Kann, Joséphine Litzelmann... Amb aquesta darrera va tenir tres fills que mai no va reconèixer com a propis; diuen els entesos que per esnobisme, vilesa egoista i peresa moral. Deixà escrit que, al seu parer, «la dona és una droga, un estupefaent entre altres». 

Un bell afalac, sobretot tenint en compte que ja de jovenet es sentí fascinat per tot allò relacionat amb alteracions somàtiques i psicosomàtiques, buscant amb èmfasi alleugeriment i inspiració en els paradisos artificials de l'haixís, la morfina, la beguda etílica i el sexe, ja que creia convençut que el plaer sexual tenia virtuts idèntiques a les de les drogues. Estimava les dones intensament, prop de la veneració —ho constatem en molts relats— perquè li proporcionaven joiosos estats alterats de la ment i de l'ànim. Podríem fins i tot aventurar, amb poc risc d'equivocar-nos, que va fer una mena de Tao a la seva mida. Ben explícit es mostra al relat Ell?, on Maupassant manifesta sense embuts: «(...) Ara més que mai em sento incapaç d'estimar una dona perquè sempre estimaria massa totes les altres. Voldria tenir mil braços, mil llavis i mil... temperaments, per a poder estrènyer al mateix temps un exèrcit d'aquests éssers encisadors (...)». 

Maupassant als 6 o 7 anys

 

Els seus contes van plens de successos i anècdotes de la vida quotidiana, on s’hi descriuen multitud de personatges amb unes pinzellades, de vegades massa fugisseres però gairebé sempre molt precises, entre els quals hi destaquen les dones, éssers sovint fàcils de conquerir, mediocres, poc cultes, amants de la poligàmia, adúlteres. Talment com la vida real. De fet, és molt probable que Maupassant es limités a traspassar al paper allò que els seus ulls i ment observaven. Al parer de Nèstor Luján, «tota la vida de Maupassant esdevingué un somni devastat, tota la seva obra és l’enorme tristor que produeix un paisatge desolat, fidel a la retina que el mira. Una mirada lenta i ombrívola, sense cap amenitat». Potser és per això, per haver estat un gran realista minuciós i ser conscient del món terrible i la societat hipòcrita que l’envoltava, que la majoria de personatges femenins que hi ha als seus textos són representacions de la Mort. Contra l’alè corromput de la mediocritat imperant, Maupassant esgrimeix una art i destresa insuperables a la narrativa dels seus contes. 

De vegades, la Senyora de la Dalla és simbolitzada amb detalls més o menys característics de les dones: els cabells d'una traspassada (La cabellera), la pell d'un gat (Sobre els gats), les flors conservades (Un cas de divorci), la simpatia per les joies (Les joies). No deixa d'estar gaire fora de to en un país on els habitants anomenen tradicionalment «la petite mort» a l'orgasme. S'entén que, ni que sigui inconscientment, tenen clar que la vida i la mort estan unides estretament amb el vincle del sexe. I, a voltes, passa que en aquesta existència el sexe, al contrari del que ens volen vendre oficialment, no és pas ni vida ni plaer, sinó més aviat aniquilació i putrefacció. Hi cal amor. Però on és, l’amor? Hi ha estat mai? I si hi ha estat algun cop, què se n’ha fet?

Laure Poitevin, mare de Guy de Maupaasant

Paul Morand assenyala que «Maupassant no va estimar una dona, sinó que va estimar-les totes, servint-les imperiosament com un semental», afegint que «només va viure per engendrar». Sentència agossarada que bé serviria per definir un brau de debò o bé d'altres escriptors, com per exemple, Henry Miller, apassionat de les dones, de París i dels grans àpats. Els dos, sense dubte, eren vitalistes al màxim. «Homenots», com segurament qualificaria Josep Pla.

 

Guy dóna per certa la màxima de Baudelaire, «le beau est toujours bizarre» («la bellesa sempre és estranya»), quan mescla l'atracció i fascinació amb  elements de repulsió que intensifiquen la sensualitat d’allò macabre; la dona és vista, doncs, com un llindar de la Mort inexorable (La desconeguda, Miss Harriet, La mà, La morta). Talment Une Charogne (Una carronya) de Charles Baudelaire.

Putrefacció. No sé exactament quan vaig adonar-me que Des vers en francès significa, certament, «Versos», però també «Cucs»! Ah, el vincle amb la mort era clar! Ignorava si Guy havia escrit realment un llibre amb el títol Horreur, així com també ignorava si els editors que havien publicat Des Vers eren conscients de la doble interpretació implícita que comporta el títol.

Lucideses i follies

Maupassant es mostra lúcid i fins i tot profètic en manifestar que «les nostres obres pertanyen al públic, però no la nostra imatge». Ell va decidir «una llei absoluta per no deixar publicar mai el meu retrat, sempre que ho pugui impedir». Reflexió força encertada, sobretot en els temps actuals, quan segons qui guanya més diners amb els drets d'imatge que no pas amb l'ofici.
 

Guy de Maupassant amb uns amics, el juliol de 1888 

 

Malgrat els moments lúcids —el pastis i l'absenta ajudaven—, la ment de Guy estava condemnada, qui sap si des del naixement, degut a una herència familiar sadollada de desequilibris nerviosos. Angoixes terribles i pors injustificades, derivats de la patologia congènita, van provocar que l'escriptor patís desdoblaments de personalitat inquietants. Al relat Ell? confessa: «(...) Tinc por de mi! Tinc por de la por, por dels espasmes del meu esperit que embogeix, por d'aquesta sensació de terror incomprensible! (...)». Diverses vegades va provar de suïcidar-se, (la nit de l'1 al 2 de gener de 1892 s'enfonsà un obrecartes a la gola), fastiguejat de la vida i cansat de patir inútilment, turmentat per crisis nervioses, violentes. Va ingressar a la clínica del doctor Esprit Blanche el 7 de gener, a Passy, on moriria el 6 de juliol de 1893. Uns quants anys abans al mateix establiment havia estat tractat el poeta Gérard de Nerval. Aquesta maison de santé estava instal·lada en un antic palau de Madame Lamballe, amiga de Maria Antonieta.

El doctor Esprit Sylvetre Blanche, l'any 1850

 

Trobem rastres de la follia particular de Maupassant, i clarividència respecte al seu futur, a Diari d'un boig, Qui sap?, Un boig?, Ell?, L'Horlà... Cal tenir en compte que, degut a les malaties de la família, coneixia i havia mantingut converses amb els cercles mèdics especialitzats, així com certa amistat amb el cèlebre doctor Jean-Martin Charcot (qui va encarregar-se de la mare de Maupassant, —després que la dona hagués intentat matar-se dues vegades—, i del germà de l'escriptor, Hervé). Algunes confessions es troben, també, a Madame Hermet, com la citació que encapçala el present article.

Gabinet de treball de Guy de Maupassant

 

A l'igual que el protagonista de L'Horlà, Guy de Maupassant considerà el suïcidi com l'única manera de fugir de l'infern diari, l'única solució a la follia de viure. Al darrer conte que redactà, Qui sap? (1890), Guy projecta amb sinceritat estremidora bona part dels seus temors i angoixes personals.

 

Explica Alberto Savinio, a Maupassant i l'«Altre», que el 18 de febrer de 1893, l'escriptor va dir amb veu alta i solemne, a tothom qui hi havia a la sala de la maison de santé del Doctor Blanche —on romania ingressat— que: «Maupassant és mort». Des d'aquell jorn fins al 6 de juliol (quan va morir físicament, un mes abans de fer 43 anys) l'autor fou una ombra del que havia estat, un vieil-homme vençut per la follia, pels deliris, per l'Altre, per l'Horlà (que ell mateix havia creat, o bé descobert, al seu interior).

 

Quan el vaig veure no m'ho creia. Havia passat anys, molts, més d'una dotzena, a la recerca del llibre. Però ara... Sí, allí, estava allí, davant meu, al terra brut del soterrani humit, entre mil·lers d'edicions barates de polars i novel·letes de quiosc. Horreur, Guy de Maupassant. Una edició perduda durant a saber quan de temps als baixos del magatzem d'un firaire, i no gaire lluny de casa, en un poblet de Catalunya Nord. Vaig patir una paràl·lisi momentània, incrèdul, perplexe. En recuperar-me del xoc, vaig apropar-hi la mà, lentament, vaig agafar-lo amb tendresa extrema, com si fos un nou nat just sortit del ventre de la mare.

Monument a Guy de Maupassant, al Parc Monceau (París)



De l'enterrament i més enllà

Durant molt de temps es va dir que l'escriptor havia estat sebollit sense taüt, per voluntat pròpia. El cert és que el cadàver va ser introduït en una triple caixa, com una nina russa: un envelop de pi, un de zenc i un de roure. Mística ancestral.
 

Émile Zola (president de la Societé des Gens de Lettres) pronuncià algunes paraules durant l'enterrament, en record. Digué que Maupassant era «claror, simplicitat, la mesura i la força, la bondat ingènua, la sàtira profunda (....) l'alegria valenta (...). Els seus ancestres foren Rabelais, Montaigne, Molière, La Fontaine (...) i l'estimaran pel cant etern d'amor que va cantar a la vida».

  

   

Bust de Guy de Maupassant, al Parc Monceau de París

 

Vaig llegir Horreur amb entusiasme fervorós d'adolescent, fins al punt que aquells versos, aquells «vers», aquells «cucs» van passar a formar part de la meva psicobiologia.

Davant de la tomba del traspassat, Henri Céard parlà en nom dels amics d'infantesa i Paul Alexis com a representant dels col·laboradors de «Les Soirées de Médan».

Frontispici de la tomba de Guy de Maupassant, al cementiri de Montparnasse, a París

Només quatre anys després de la seva mort París, de la mà de l'escultor Raoul Vernet, el 1897 erigí un monument a la seva memòria, al Parc Monceau.

La meva relació amb Guy de Maupassant s'intensificà encara més quan, uns anys després d'haver llegit Horreur i d'haver trobat el seu sepulcre al cementiri de Montparnasse, vaig començar a traduir al català part de la seva obra.

A Rouen hi ha un bust de l'escriptor a l'square Verdrel, treballat també per l'escultor Raoul Vernet, que va ser inaugurat el 27 de maig de 1900.

 

Ens vam unir. Ell i jo. Ens mesclàrem en un únic ésser abstracte, eteri i indefinible, amb un sentiment tan apassionat, amb una revolució de sensacions tan prodigiosa que tots els difunts de tots els cementiris de París s'alçaren de les lloses per cridar de por, des dels abismes, en un món de vius folls.

 

Un crit que encara avui perdura i que no acaba mai.

Deixant una petita ofrena a la tomba de Guy de Maupassant, dimarts 12 de novembre de 2013