divendres, 20 de desembre de 2013

Edgar Poe: un assumpte pendent



 

ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

 

 
 

Edgar Poe:

un assumpte pendent



Daguerreotip d'Edgar Poe, pres originalment per Edwin H. Manchester, fotògraf de la casa Masury & Hartshorn (Providence, Rhode Island), el matí del 9 de novembre de 1848 (altres biògrafs el daten al 15 de novembre, i fins i tot al desembre). Poe tenia 39 anys. La imatge reproduïda és una còpia d'una còpia, ja que segons explica Michael J. Deas al llibre The Portraits and Photographs of Edgar Allan Poe (1988, Universitat de Virgínia), l'original desaparegué el 1860. Posteriorment, el daguerreotip fou retocat per C. T. Tatman, l'any 1904, tal com és indicat al retrat.
Adéu, Allan, adéu

Ignoro perquè el convencionalisme internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació que frega el "passotisme" o "semenfotisme"; una actitud, aquesta darrera, que hauria d'enrojolir els cercles intel·lectuals.
A continuació exposarem els motius, amb la major brevetat i síntesi que siguem capaços, pels quals considerem que el nom complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan. 

Elisabeth Arnold (Eliza Poe), mare biològica d'Edgar Poe, en una miniatura anònima.


1) Els pares biològics de Poe
Edgar Poe va néixer a Boston, el 19 de gener de 1809. Fou el segon fill de David Poe i Elizabeth Arnold (també coneguda pel nom d’Eliza Poe), actors de teatre que deambulaven d’un poble a un altre per guanyar-se les garrofes. El 8 de desembre de 1811 traspassà Elisabeth, ja abandonada pel seu marit David —completament alcoholitzat; desaparegut, literalment, el juliol de 1810 a Nova York; alguns biògrafs diuen que va morir— i en la més absoluta de les misèries. És llavors quan el petit Edgar va a parar sota la custòdia de la família del benestant —encara no ric— comerciant de Richmond, John Allan. Fou batejat el 12 de desembre de 1811, amb el nom d'Edgar Poe. Els seus germans, William Henry i Rosalie, foren acollits per l'avi David Poe i la tieta Maria Clemm, i per la família Mackenzie, respectivament.

2) Els pares adoptius
 Frances Keeling, la mare adoptiva, mostrà durant tota la vida una devoció sincera pel xiquet. En morir aquesta dona, el 29 de febrer de 1829, Poe quedà molt afectat. En canvi, John Allan, el marit de Frances, tan sols va adoptar el nen davant l’Església —segurament per allò del “què diran”—, però mai davant la llei, cosa que encara fa més absurd el manteniment actual d’aquest cognom en l’escriptor. De fet, va ser a petició de Frances que l’enterrament d’Elizabeth va ser pagat, i el menut acollit.

Frances Keeling, mare adoptiva d'Edgar Poe, en un retrat de Thomas Sully.

La mare biològica morí, com acabo de dir, el 8 de desembre, i el nen fou batejat el 12 de desembre, però John Allan no va decidir quedar-se'l fins passat el 26 de desembre, dia en què el teatre de Richmond patí un incendi; va haver-hi setanta-dos morts; un profund sentiment de dol i compassió envaí la ciutat. No hauria estat ben vist que un burgès com Allan portés el petit a l’orfanat, tenint les possibilitats, com tenia, de quedar-se’l a casa; encara menys, en plenes festes de Nadal.
Meredith Henne Baker explica en aquest llibre (2012) amb detall l'incendi del Teatre de Richmond i l'impacte social que tingué la catàstrofe.

Malgrat pagar-li els estudis escolars i universitaris (en part), mai no fou capaç de comprendre la seva vocació literària, ni entendre la necessitat d’estima que calia a l’escriptor incipient, abandonant-lo a la misèria. A més a més, Poe, en saber que John Allan des de feia molts anys enganyava sentimentalment, i sexualment, a Frances i que tenia, com a mínim, dos fills extra-matrimonials a qui passava diners es posà de la part de la dona. A finals de març o principis d’abril de 1825 John Allan esdevení un dels homes més rics, sinó el més ric, de tot l’estat de Virgínia, ja que heretà del tiet William Galt (en algun document l’anomenen James Galt).
John Allan, en un retrat atribuït al pintor Philippe Abraham Peticolas.

3) La ruptura amb John Allan
Els biògrafs apunten que la desafecció entre John i Edgar s’aguditzà quan, a partir de 1826, el jove Poe contragué deutes de joc durant l'estada a la Universitat de Virgínia. Un fet, però, que al contrari del que sembla suggerir d’entrada, no va ser degut a cap vici o rauxa de joventut, sinó que més aviat sembla que es tractà d’un estratagema d’Allan. En una carta al pare adoptiu, datada el 1831, llegim el següent: “Vostè dirà que si no he tornat a la Universitat ha estat per la meva pròpia culpa. Tanmateix, fou vostè qui no va deixar-m’hi tornar perquè li van lliurar rebuts de deutes que jo no havia pagat. (...) Vull expressar-ho lliurement: totes les meves dificultats a Charlottesville es deuen a la seva mesquinesa i gasiveria. El cost mínim dels estudis atenyia els tres-cents cinquanta dòlars per any. Vostè me n’envià cent-deu, dels quals vaig pagar-ne immediatament cinquanta per la manutenció i seixanta per les classes de dos professors; així i tot, vostè no parà de retreure’m que no assistia a tres cursos. D’altra banda, havia de pagar quinze dòlars pel lloguer de l’habitació. I tot això ho havia de pagar per avançat, dels seus cent-deu dòlars. Hi hauria d’afegir dotze dòlars més pel llit i uns altres dotze pel mobiliari. Naturalment que em vaig endeutar de seguida, en contra de les disposicions de la institució, per tant aviat se’m va considerar un pidolaire. Recordarà que una setmana després de la meva arribada li vaig demanar una mica de diners per enllestir-ho tot i poder comprar llibres. Em va respondre amb una agresivitat extraordinària, com si fóra el pitjor ésser del món perquè no havia aconseguit pagar cent-cinquanta dòlars amb cent-deu. A la meva carta li havia adjuntat una relació de les despeses (com vostè m’havia exigit imperiosament) que pujava a cent-quaranta-nou dòlars. Mancaven trenta-nou dòlars. Me n’envià quaranta i em deixà tan sols un dòlar per a les meves despeses particulars. Per la qual cosa vaig haver de comprar llibres a crèdit, i així van anar creixent els deutes i, desesperat per la situació, vaig començar a jugar, fins que no hi va haver remei. Per jutjar bé si hauria de ser castigat per tot plegat, posi’s vostè en la meva situació i digui’m si hagués actuat, o no, de manera similar a la que jo ho vaig fer”. John Allan sabia molt bé que les famílies que portaven els seus fills a la Universitat de Virgínia eren famílies a qui no faltava de res, i enviaven als seus fills diners més que suficients per sobreviure a la vida d’estudiant.

Carta d'Edgar Poe adreçada al seu "pare adoptiu", el novembre de 1831, en la qual es queixa del poc recolzament que rep d'ell.

El desembre de 1826, després de la festa de Nadal, John Allan qualificà Edgar de malgastador, de tenir forats als palmells de les mans, de dir mentides i ser responsable de fer circular calumnies; Poe respongué impetuosament, emportat per la ràbia i la injustícia que li provocà l’acusació. Aquesta mena de confrontacions se succeïren durant el principi de l’any 1827. Ens conta Walter Lennig a la biografia Poe (Hamburg, 1984) que “finalment John Allan es negà categòricament a deixar-lo tornar a Charlottesville i el posà davant la disjuntiva de comportar-se com Déu mana en el futur, segons els desitjos del seu pare adoptiu, o bé d’abandonar la casa. Les condicions eren que Edgar es preparés per a un ofici pràctic, o bé que entrés com a empleat a l’empresa de John Allan (...) Edgar només va tenir una nit per reflexionar, la del 18 de març de 1827”. O caixa o faixa. Hi ha una carta de Poe, del 19 de març, que ens en fa referència: “Vostè ha destruït deliberadament les meves esperances perquè no compartia la seva opinió i vaig ser forçat a expressar-me clarament. De seguida em vaig adonar que jo ja no significava  res per a vostè. M’exhortà a abandonar la casa i constantment em llançà retrets acusant-me d’ociós i gandul; malgrat que vostè tenia la possibilitat de donar-me feina. Anteriorment així m’ho havia promès, i jo ho havia considerat com una trajectòria convenient per a la meva vida. M’aclaparà amb els seus retrets i ocurrències, ja no només davant de la família, sinó també davant dels negres; vaig considerar intolerable aquest greuge i per això me’n vaig anar”. Els negres a què es refereix Poe eren els membres del servei de la casa i, per tant, anaven millors vestits i eren tractats amb més respecte i decència que no pas els esclaus del camp; tot i això, cal tenir en compte que als estats del Sud de Nord-amèrica encara es comerciava amb esclaus, activitat que no es considerava gens immoral. El fet que John insultés Poe davant dels negres era una humiliació en grau extrem. Es conserven un parell de cartes més, on el jove demana una mica de roba, la maleta i diners per anar-se’n a Boston, ja que no té ni un cèntim per endur-se una engruna de pa a la boca. El padrastre es va fer el sord, però Frances i la germana d’aquesta, Valentine, li feren arribar el que pogueren. Poe era perseguit pels creditors i pels representants de la justícia, per la qual cosa, per embarcar-se rumb a Boston va haver de fer-ho sota el nom fals de Henri le Rênnet. Però aquesta és una altra història. El que queda clar és que el ric, ara sí, John Allan el va fer fora de casa, abandonat-lo al carrer sense cap mena de escrúpols ni protecció. Edgar tenia 17 anys.


Carta que, al parer dels estudiosos, és la darrera que Poe escrigué a John Allan. Data del 12 d'abril de 1833.


4) La maledicció de la "A."
Molts dels defensors que l'Allan continuï figurant al nom de Poe esgrimeixen que ell sempre signà "Edgar A. Poe" els contes, poemes i articles que publicà. El fet és indiscutible, però no en sabem exactament els motius. Tot i que hi ha raons plausibles: l'una seria el reconeixement intrínsec que, gràcies als Allan, en Poe havia rebut una bona educació escolar i acadèmica, com ell mateix confessa en diversos escrits. En una carta del 29 de desembre de 1831 suplica ajut a John Allan, tot  evocant "l'amor que alguna vegada sentí per mi quan em gronxava entre els seus genolls i el record de l'època en la qual jo l'anomenava pare". Poe se'n recordava; Allan sembla que no, o que no volia recordar-ho.



L'altra raó a tenir en compte és que potser pensava que el cognom Allan li obriria certes portes que, de no ser el fill adoptiu de qui era, mai no se li haguessin obert. És permissible creure que també ho fes per l'amor que la seva mare adoptiva, Frances, havia sentit per l'Allan en qüestió, malgrat que l'enganyés. Fins i tot és possible que l'A. fos una manera de dir a tot el món qui havia estat el seu "pare adoptiu", i com l'havia tractat; talment com si fos una mena de venjança  recargolada de les que tant li agradaven. Edward de Bittencourt, doctorat en Filosofia i Lletres, manifestà que “també a mi em repugna l’espuri Allan que li endossà el seu protector, fins i tot la “paràsita inicial” quan signava Edgar A. Poe; però americans i anglesos, caps de brot, com sempre, en colonialisme, han imposat la bastarda mistificació”.

Anunci de 1840 de la propera aparició de la revista The Penn Magazine, d'Edgar Poe.


5) John Allan no menciona Edgar Poe al testament
En aquella època les lleis no ho permitien, ni tan sols en contemplaven la possibilitat, però és cert que el jove Edgar s’hagués desfet del cognom Allan. Poe era un ésser lliure, un “home-ocell” com defineixen alguns, i sempre trià la llibertat, fins i tot en moments ben difícils, quan sotmetre’s a les convencions socials li hagués ofert una vida més benestant. Respectem-li, doncs, la voluntat infinita de ser lliure, sense cadenes ni hipoteques. Per arrodonir-ho, podem llegir en qualsevol biografia que quan John Allan traspassà, el 27 de març de 1834, no deixà res, res de res, absolutament res, ni un llapis, ni una pell de taronja, en herència al seu pretés fill adoptiu. De fet, al document ni tan sols se l'anomena, com si no existís, ni hagués existit mai.

Exemplar de la primera traducció que féu en Charles Baudelaire de l'obra d'Edgar Poe, l'any 1856.


6) Charles Baudelaire
El 27 de gener de 1847, mentre Poe patia per l'estat de salut de la seva esposa Virgínia, a París un poeta desconegut llegia El gat negre. Charles Baudelaire fou el millor intèrpret de la seva obra i vida. El francès mai no tingué cap dubte respecte el nom de Poe, potser perquè havia viscut una situació similar amb el respectiu padrastre, Jacques Aupick (que aquest sí que l'acollí legalment, comme il faut). Baudelaire sempre, sempre, sempre l’anomenà Edgar Poe. Oi que no coneixem el poeta amb el nom de Charles Aupick Baudelaire? Doncs fem el mateix amb Poe: diguem-li pel seu nom i cognom autèntic, el que sentia, del qual mai no renegà: Edgar Poe. Jules Verne, Stéphane Mallarmé, Hanns Heinz Ewers i Xavier Benguerel, entre molts altres, també  l’anomenaren així.
Stéphane Mallarmé publicà una traducció del poema El corb (The Raven, 1845), d'Edgar Poe, l'any 1875, amb il·lustracions d'Édouard Manet.


A la Biblioteca Pública Arús, a Barcelona, oberta al públic el 24 de març de 1895, als murs de la sala de lectura hi ha gravats els noms de diversos escriptors universals de totes les èpoques, entre ells, Edgar Poe, així, literalment. Sense cap enquistament de cap “A.”, ni res de semblant. 


Matthew Pearl a la novel·la A l’ombra de Poe (2006) escriu: «Com si Edgar Poe només fos un simple autor d’articles de diari! Fixeu-vos que no cometia l’error de dir, com s’havia acostumat a der a la premsa, Edgar Allan Poe. No. Aquell nom era una contradicció, una quimera, una mena de monstre profà. John Allan havia acollit el poeta el 1810, quan era petit, però més tard el va abandonar, sense pietat, a la seva sort».

Fins i tot al tebeo Batman-Nevermore (DC, 2003), de Len Wein i Guy Davis, on es barregen algunes històries de Poe amb la mitologia de l’home-rat-penat, els autors fan que el mateix escriptor renegui de l’Allan.

Pàgina del tebeo Batman-Nevermore, on l'escriptor diu a Batman que el seu nom és Edgar Poe.


Calen més esclariments, o justificacions, per desfer-nos d’una vegada de l’inadequat i imposat Allan? Adéu, Allan, adéu. Bon vent. Visca Edgar Poe lliure!

Sortosament encara hi ha un bon grapat d'autors que coneixen el nom de Poe, Edgar Poe (sense l'Allan, que no fou sinó un destorb en la seva vida).



dimarts, 3 de desembre de 2013

Aladern



ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com



ALADERN


una taverna mítica


"(...) En aquesta mena de cases hi han viscut generacions de la gent més estranya que ha poblat mai la terra (...)"

Howard Phillips Lovecraft (El gravat de la casa)



 Elisa, de Serge Gainsbourg




ADVERTÈNCIA: Aquesta sala del Museu de Tenebres és especialment subjectiva, ja que és dedicada, amb integritat, a la desapareguda taverna Aladern. Durant un parell o tres d'anys, a principi de la dècada de 2000, el tuguri fou la seu on es reuniren els editors, redactors i col·laboradors de la revista (també desapareguda) Lovecraft magazine. Entre els murs d'aquest establiment, ubicat al carrer Grunyí de Barcelona, a dues passes de Santa Maria del Mar, del carrer Mirallers (on, al número 7, Jacint Verdaguer féu exorcismes multitudinaris) i del Fossar de les Moreres, encara ressonen els tornaveus de les idees, projectes, mucositats i refilets que brollaren en les reunions que celebraren aquells humans abominables.

Amadeu LeBlanc, Emili Gil i Miquel Rof us conviden a conèixer l'antre llegendari




ALADERN és el nom d'un arbust típic de la zona mediterrània (Rhamnus alaternus). Ignorem si és en perill d'extinció o no, però ja sabem que la mala herba sempre creix arreu, com les romegueres o esbarzers. Resistent a les sequeres, el llampúgol o llampuguera (també se'l coneix amb aquestes denominacions) esdevingué el terme amb el qual Miquel Rof batejà l'entranyable taverna.

Amadeu LeBlanc, Miquel Rof, Eloi Nadal, Ginés S. Cutillas i Josep Maria Aguadé
Lluïsot somriu i Amadeu LeBlanc contempla la fada verda
FÀBRICA DE SOMNIS. Les trobades literàries, artístiques i cientifiques aviat s'embolcallaren amb teca, beguda, llibres, acordions. Ens és ara molt plaent rememorar les hores passades a l'entorn d'unes parets tan acollidores, on compartírem pensaments entre cerveses, vi, vodka i absentes, on discutírem amb passió ferotge al voltant de projectes per a Lovecraft magazine, on tinguérem el goig de compartir taula amb poetes, actors, il·lustradors, arquitectes, cantants, fotògrafs i escriptors tronats. Era talment una fàbrica de somnis, un aixopluc a la gran ciutat on hi havia gent amb afinitats creadores, amb anhels d'aprendre i aprehendre, d'escoltar i dialogar (virtuts, totes elles, en perill d'extinció). L'Aladern era un petit oasi d'utopia salvatge al bell mig de la jungla d'asfalt.

A dalt: Emili Gil i Josep Maria Aguadé celebren alguna cosa. A baix: Enric Crespi, Albert Monteys i Amadeu LeBlanc romanen tranquils
Belén Fernández, Óscar Mariscal i Emili Gil en un moment d'una reunió






Entre els editors, la perla de l'antre: Adriana
SUPERVIVÈNCIA. Amb un centre de reunions com el descrit, el lector mínimamente intel·ligent es preguntarà: com diantre es pot perdre un lloc així? La resposta, tot i que dolorosa, és ben simple: els somnis, malgrat que són imprescindibles per a viure, no nodreixen l'estómac (que també existeix, sovint a despit nostre). En breu: per motius econòmics, de supervivència, Miquel Rof hagué de tancar la fàbrica de somnis, i a partir de llavors deambulàrem perduts. Anàrem a Perpinyà, Banyoles, Badalona... Lovecraft magazine s'extingí de l'èxit assolit, i encara ara vagaregem sense rumb.


Fantasmagoria amb Yannik, Amadeu LeBlanc, Emili Gil i un ésser extrany que brollà sobtadament de l'antic mur

EFEMÈRIDES. Assenyalem tot seguit alguns dels moments gloriosos que visquérem a l'Aladern:

1) Espectacle poètico-musical Absenta, homenatge a la Fada Verda de la Creació (nit del 23 d'abril de 2003), amb la participació del poeta Pep Mita, l'actriu Begoña Escribano, l'escriptor Emili Gil i la lírica Anna Ballarina (que ballà molt bé al compàs de la música de Cabaret).







Dos moments estel·lars de l'actuació poètica-musical Absenta, la Fada verda de la creació


2) Sopar amb Óscar Mariscal, Lluïsot, Amadeu LeBlanc, Miquel Rof,  Eloi Nadal i Belén Fernández.

3) Sopar amb Josep Maria Aguadé, Enric Crespi i Albert Monteys.

4) Berenar amb Sergi Fioravanti.

5) Presentació del llibre de relats Misteris fascinants, d'Emili Gil, a càrrec de Mathias Énard.

6) Sopar amb Salvador Vázquez de Parga.

7) Sopar amb Ginés S. Cutillas.

8) Bateig nocturn de la cullera d'absenta (cuillière d'absinthe) d'Emili Gil, acabada d'arribar de la vitrina d'un peculiar antiquari del Marché aux Puces de París (nit  del 28 de febrer de 2005).



Aquests esdeveniments triats a l'atzar de la desmemòria històrica del tuguri només pretenen ser una mostra de les trobades que férem amb pa i tomàquet, embotits, formatges, vins deliciosos i etílics estimulants (aromes que evoquen alguns contes d'Erckmann-Chatrian) que el pas dels anys ha convertit l'Aladern en una taverna llegendària, en la línia dels Quatre Gats barceloní o bé del Chat Noir parisenc. Malgrat tot encara no apareix a les enciclopèdies. Paciència, tot arribarà (o no).


EN HOMENATGE:  
Al parer de Miquel Rof, ara l'Aladern és al món que li pertoca; és a dir: al regne de l'onirisme, la fantasia i la imaginació. Recordem que, a criteri de Gérard de Nerval, le Rêve est une seconde vie (el Somni és una segona vida) i, segons Lovecraft, no hi ha res que justifiqui atorgar més sentit de "realitat" a allò tangible que a allò intangible, opinió que Baudelaire profunditza encara més, tot assegurant que la Poésie est ce qu’il y a de plus réel, c’est ce qui n’est complètement vrai que dans un autre monde (la Poesia és allò que hi ha de més real, és allò que no és completament veritat sinó en un altre món).

Emili Gil, abillat a l'estil d'Aristide Bruant, batejant una cuillière d'absinthe.
"On cherche fortune
 autour du Chat Noir,
 au clair de la lune, 
à Montmartre".
Aristide Bruant
***************************

Reproduïm a continuació la darrera crida que férem des de l'Aladern:


 ES BUSCA ANTRE PER A REUNIONS DE 
LOVECRAFT MAGAZINE
Requisits indispensables: permès fumar, dialogar, llegir, criticar, dibuixar, escriure, pintar, cantar, pensar; servei d'absenta a totes hores; música a disposició; flexibilitat d'horaris; possibilitat (no indispensable) de fer exposicions d'escultures, fotografies, etc.; possibilitat (no indispensable) de realitzar sessions de cine fòrum i esperitisme; ambient agradable i bohemi; bé de preu (o millor molt bé de preu, atès que els creadors no estem en disposició de comprar palaus). A ser possible, l'establiment hauria de ser a Barcelona (preferentment Ciutat Vella, Gòtic, Ribera, Raval, Xino o ben a la vora), o cinturó metropolità.
Interessats escriure a: XXXX

Ningú no va escriure i ningú no va tenir la possibilitat de veure imprès el nou logo de la revista, aquest:


Tampoc ningú no va poder fullejar l'exemplar número 12 de Lovecraft magazine, consagrat primordialment a la bucòlica població marinera d'Innsmouth, tot i que també hi havia articles dedicats a William Hope Hodgson, al relat Dagon, de Lovecraft, i consideracions a l'entorn d'algunes adaptacions cinematogràfiques. Vet aquí la portada:


FI

REPOSA EN PAU,
ALADERN

"(...) Que no és mort qui jeu eternament
i, amb el pas d'estranys eons,
fins i tot la mort pot morir (...)".

Abdul Alhazred (Necronomicon)
































dilluns, 2 de desembre de 2013

La clau d'argent






   La clau d'argent
 
"-Senyor -digué-, ¿podria dir-me com es va al cementiri on va ser Poe?"
H.P. Lovecraft i August Derleth (La germandat negra)



 
La Bohème, de Charles Aznavour
 
La present sala és dedicada a tots els creadors  que, en algun dels seus aspectes, actuen com a autors clau que obren els panys d'altres portes artístiques. Howard Phillips Lovecraft escrigué un relat titulat La clau d'argent (The Silver Key, escrit el 1926, publicat el 1929), amb evident reminiscència  egípcia i metapsíquica. Fou també l'autor de L'horror a la literatura (Supernatural Horror in Literature, 1927), un assaig que ha esdevingut una brúixola força útil per als amants del terror literari. I, reblant la tasca, va reescriure dotzenes de contes de cent autors desconeguts, bo i teixint la xarxa invisible d'una teranyina de creadors que es manteniren connectats, més enllà del temps i l'espai, mitjançant lectures, cartes, telegrames, telefonades, viatges, etc.
La clau d'argent que ens lliurà Lovecraft permet l'accés a la via dels somnis i la imaginació, en qualsevol àmbit de l'existència; el camí individual i alhora col·lectiu per a descobrir, com deia l'escriptor de Providence, nous horizonts.
Que sigui, per tant, aquesta sala un humil panteó en homenatge a tots aquells que ens donen claus d'argent quotidianes, que tant necessitem en l'esclavitud diària.
 
   

ATENCIÓ: OBRES IMMORTALS A PERPETUÏTAT  
 
 


Edgar Poe
"(...) miro les flors, inmòbils com nosaltres. Escolto els grans ocells suspesos a l'espai i entenc la gran veritat (...)" Paul Gauguin


Charles Baudelaire
" (...) I la primavera em portà / la terrible riallada dels idiotes (...)" Arthur Rimbaud


Howard Phillips Lovecraft
"Vaig tenir un somni que no fou pas un somni. / El sol brillant s'havia extinguit, i els estels / vagarejaven a fosques en l'espai etern, / sense llum, ssense camí, i la gelada terra / oscil·lava cega i ennegrida en el cel sense lluna; / vingué l'albada i passà, i arribà de nou, sense portar el dia (...)" Lord Byron


Guy de Maupassant
"(...) desitjo fer tot allò que és fosc, que la foscor sigui la norma (...)" Kathy Acker  
Sheridan Le Fanu
"Jo sóc el Tenebrós, el vidu, l'Inconsolat, / el príncep d'Aquitània de la Torre abolida: / el meu únic estel és mort, i mon llaüt constelat / duu el Sol Negre de la Melancolia (...)" Gérard de Nerval

Lord Dunsany
"(...) La impossibilitat de mantenir unes relacions normals tingué encara una altra conseqüència, ben natural, al capdavall: Vaig oblidar-me de parlar (...)" Franz Kafka 
Ambrose Bierce
" (...)Havia demanat néixer? I per què vaig nèixer? Els homes m'havien dit que tenia una ànima i m'en vaig ocupar fins i tot en detriment del cos. Vaig cultivar l'esperit, però les rates el van devorar i els llibreters el van desdenyar. No em restarà res a dintre. Em moro sencer, tan obscur com si no hagués nascut.
(...)" Jan Potocki


Villiers de l'Isle-Adam
"(...) ¡Que solos se quedan los muertos! (...)" Gustavo Adolfo Bécquer


Victor Hugo
"(...) Era la veu de la ciutat. Metròpoli alçava la veu. Les màquines de Metròpoli brogien: demanaven aliment (...)"  Thea von Harbou
Théophile Gautier
"No desperteu la serp, deixeu-la / ignorar el camí a seguir, / permeteu-li que s'esmunyi mentre dorm / sumida en la fonda herba dels prats! (...)" Percy Bysse Shelley
Algernon Blackwood
"(...) Cada gota de sang esquitxarà un pit humà per aterrir els homes i posar davant dels seus ulls l'exemple de la meva maldat (...)" Lautréamont
Edouard Manet
"(...) Us estimo! Us anhelo! Apagada o porpra, velada o voluptuosa, sóc tot plaer violaci, ebrietat en el sentit més profund, i us desitjo. Poseu-vos les ales, i desperteu l'esplendor que teniu cabdellat! Veniu a mi! (...)" Aleister Crowley 
Robert E. Howard
"(...) Ni el sol ni la mort no es poden mirar fixament (...)"
La Rouchefocauld
R. W. Chambers
"(...) alimaña, culebra ponzoñosa, desecho de la vida, te odio y te desprecio. Rata de dos patas: te estoy hablando a ti, porque un bicho rastrero, aún siendo el más maldito comparado contigo se queda muy chiquito. Maldita sanguijuela, maldita cucaracha (...)" Paquita la del Barrio
Henry James
"(...) Algunes vegades cal mentir, quan un és bisbe (...)"
Jean-Jacques Rousseau
M.E. Wilkins
"(...) Todos insultaban al Diablo, y le culpaban / de sus propios crímenes; y dibujaban sobre la / pared y la muerte figuras de santos. / Hace falta sufrir mucho para adorar a la muerte y / rastrear, lo mismo que el diablo cojuelo, los cadáveres de los vivos (...)"
Leopoldo María Panero


J. K. Huysmans
"(...) després d'haver-li obert el ventre, arrencat les entranyes i tallat les parts genitals, vaig tornar-me a masturbar (...)"
Sergent Bertrand
Arthur Machen
"(...) Submergir-se al fons de l'abisme, Infern o Cel, tant hi fa! / Al fons d'allò Desconegut per trobar quelcom nou!" Charles Baudelaire
Novalis
"(...) El futur serà utòpic o no serà (...) La gent no pot capir l'horror que amaga  Àiled: és un plaer il·limitat (...)"
Arkudtohv Bëis

John William Polidori
"(...) Els bojos m'atrauen (...). Per a  ells allò impossible ja no existeix (...) Només ells poden ser feliços a la terra perquè, per a ells, la Realitat ja no existeix (...)" Guy de Maupassant
Nancy Kilpatrick
"(...) Estimar és, fonamentalment, patir; i com que viure és voler, tota la vida és, en essència, dolor (...)"
Shopenhauer
Antonin Artaud
"(...) Absenta, t'adoro, certament! (...) Què importa, recurs dels maleïts, / que siguis un paradís banal / si satisfàs els meus anhels; / i si (...) em fas suportar la Vida, / tot habituant-me a la Mort? (...)"
Raoul Ponchon 
Nathaniel Hawthorne
"(...) Als ulls del jove crema la flama; als del vell brilla la llum (...) Qui mira al fons de París té vertígen (...) Déu no va fer res més que aigua, però l'home va fer  vi (...)"
Victor Hugo
Poppy Z. Brite
"(...) L'objectiu de la vida humana és oblidar que no en té cap, d'objectiu (...)"
Mirko Drazen Grmek
Lautréamont (Isidore Ducasse)
"(...) columpiarse en vapores etílicos es un ejercicio metafísico que no debería estar al alcance de los que no lo pueden aprovechar (...)"
Abraham Palmer
Gérard de Nerval
"(...) L'art per l'art agonitza per donar lloc a l'art del comerç, a l'art del cromo, a l'art barat, a l'art llustrós, que és aquell que entén la democràcia de l'art (...)"
Santiago Rusiñol
Salvador Espriu 
"(...) Fa sol al carrer. / M'agrada el sol, però no m'agrada la gent, / i  m'amago sempre / sota els porticons d'acer negre (...)"
Boris Vian
Fiedrich Wilhem Nietzsche
"(...) El meu gran desig d'actor? Fer pel·lícules que facin riure a fills i pares en aquest món massa trist! (...)"
Louis de Funès
Rudyard Kipling
"(...) ¡Mi amigo Max Estrella no está muerto! Presenta todos los caracteres de un interesante caso de catalepsia (...)" Ramón del Valle-Inclán
Paul Éluard
"(...) Per un camí fosc i solitari, / frequentat només per àngels dolents, / on un ídol el nom del qual és Nit / regna alçat en un negre tron, / fa poc que a aquestes terres sóc arribat (...)"
Edgar Poe
André Gide
"(...) No m'alço del llit per menys de 10.000 dòlars diaris (...)"
Linda Evangelista
Wilkie Collins
"(...) Sóc una dona. És a dir: un ésser completament enigmàtic (...) Vaig nàixer alliberada i escandalosa (...) No sóc cruel: sóc ferotge (...)" Juliette Gréco
Emily Dickinson
"(...) La sociedad explota al hombre durante toda su vida y cuando no tiene más que sacarle lo recluye en casas de salud, en centros psiquiátricos o en residencias de tercera edad (...) O se pone en marcha una revolución o los días de esta civilización están contados (...)" Juan Echanove
Franz Kafka
"(...) Una persona puede sentir cansancio de vivir y suicidarse. Eso debería ser respetable y no alarmar (...) El hombre está condenado a no enterarse de qué significa su paso por la vida (...) " Martín Garzo
Leopoldo Lugones
"(...) La realidad en si misma sólo se nos puede aparecer a través de la simbolización, y la creación es un modo de simbolizar la realidad (...) La palabra, pues, se convierte en simbolización de realidades que no tienen expresión de otro modo, y la poesía es también una indagación en el misterio de esas realidades (...) Expresión no quiere decir invención, sino descubrimiento (...)" Vicente Aleixandre
Henri de Toulouse-Lautrec
(...) Reduir la imaginació a l'esclavitud (...) és allunyar-se de tot el que hi ha a la intimitat de l'home (...). Només la imaginació em presenta allò que "pot ser" i és suficient per a alçar la terrible interdicció:  suficient també perquè m'abandoni a ella sense por d'equivocar-me (...)" André Breton
Louis Aragon
"(...) A diferència de Job, jo no maleeixo el dia que vaig néixer; en canvi, tots els altres dies els tinc farcits d'anatemes (...)" Emil Cioran
Paul Delvaux
"(...) Per a saber que s'ha pres un got de més, abans cal beure'l  (...) L'alcohol mata lentament. No importa: no tenim cap pressa (...)" Georges Courteline

Erik Satie
"(...) El somni és una mort incompleta; la mort és un somni complet (...)"
Eliphas Levi

André Breton
"(...) Beure sense set i fer l'amor tothora és únicament allò que ens distingeix de la resta de bèsties (...)" Beaumarchais

Aristide Bruant 
"(...) L'aigua és la prosa dels líquids, l'alcohol n'és la poesia (...)"
Ferdinand Reiber

Simone de Beauvoir 
"(...) La llibertat no és fer allò que hom vulgui, si no voler fer allò que hom pugui (...)"
Jean-Paul Sartre


Salvador Dalí
"(...) Una vida no val res, però res no val una vida (...)"
André Malraux

Paul Verlaine
"(...) Les dones no s'adonen de tot allò que fem per elles; tan sols adverteixen allò que deixem de fer (...)" Georges Courteline
Stéphane Mallarmé
"(...) No basta con ser joven. Es necesario estar borracho de juventud. Con todas sus consecuencias  (...)"
Alejandro Casona

Aleister Crowley
"(...) Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. I de l'Univers no n'estic segur (...) En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement (...) No sé com seria la III guerra mundial, pero la IV serà a cops de pedra (...)" Albert Einstein
Juliette Greco
"(...) No sóc algú qui es ven, però sóc algú a qui es pot comprar (...)" Robespierre



Léo Malet
"(...) La veritable amistat és com la fosforescència: llueix millor quan tot s'ha enfosquit (...)" Rabindranath Tagore
Jean-Paul Sartre
"(...) Es pot estimar sense ser feliç; es pot ser feliç sense estimar; però estimar i ser feliç és una cosa prodigiosa (...)" Honoré de Balzac
Barbara 
"(...) El menys habitual en aquest món és viure. La majoria de la gent existeix, i no res més (...)" Oscar Wilde
Alfred Jarry
"(...) una dona necessita viure sis mesos a París per saber allò que es mereix i quin és el seu imperi (...)"
Napoleó

Albert Camus
"(...) Elles pensen que tots els homes són iguals, perquè actuen de la mateixa manera amb tots els homes (...)" Sacha Guitry

Antoni Gaudí
"(...) Hi ha tantes coses a la vida més importants que el diner! Però costen tant...! (...) Aturin el món, que baixo (...)"
Groucho Marx

Bram Stoker
"(...) La idiotesa és una malaltia extraordinària: no és el malalt qui pateix, sinó tots els altres (...)"
Voltaire

Jules Verne
"(...) La llibertad presuposa responsabilitat. Per això la major part de la gent li té tanta por (...)"
George Bernard Shaw

Pierre Mac Orlan
"(...) Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar / indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y esa, sólo ésa / puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas (...)" Pablo Neruda
Fernandel
"(...) Vaig assistir a un curs de lectura ràpida, i vaig ser capaç de llegir Guerra i pau en vint minuts. Crec que deia quelcom de Rússia (...)" Woody Allen
Coco Chanel
"(...) Allò que m'amoïna no és que m'hagis mentit, sinó que, a partir d'ara, ja no podré creure en tu (...) Et perdono el mal que m'has fet, però ¿com puc perdonar el mal que t'has fet a tu mateix? (...)" Friedrich W. Nieztsche
Marlene Dietrich
"(...) El sexe forma part de la Natura, i jo em porto de meravella amb la Natura (...)" Marilyn Monroe
Louise Brooks
"(...) La mort és un càstig per a alguns, un regal per a d'altres, i un favor per a molts (...)" Sèneca
Joan Perucho
"(...) ¡Oh, desesperació de Pigmalió: va poder haver creat una estàtua i només aconseguí fer una dona! (...)" Alfred Jarry
Maurice Chevalier
"(...) A París sóc la dona més feliç del món. No existeix cap altra ciutat com aquesta per a viure la vida (...)" Romy Schneider
Ramon M. del Valle Inclan
"(...) Únicament es veu bé amb el cor. Allò essencial sempre és invisible per als ulls (...)" Saint-Exupéry
Hanns Heinz Ewers
"(...) Perdono la gent que no està d'acord amb mi, però no puc  perdonar a la que no està d'acord amb ella mateixa (...)" Tayllerand
Édith Piaf
"(...) Está ya tan puro mi corazón, / que lo mismo es que muera / o que cante. / Puede llenar el libro de la vida, / o el libro de la muerte, / los dos en blanco para él, / que piensa y sueña. / Igual eternidad hallará en ambos. / Corazón, da lo mismo: muere o canta (...)" J. R. Jiménez


Henry Miller
"Yo soy rebelde / porque el mundo me ha hecho así, /
porque nadie me ha tratado con amor, /porque nadie me ha querido nunca oír. /
Yo soy rebelde / porque siempre sin razón / me negaron todo aquello que pedí / y me dieron solamente incomprensión (...)"
M. Alejandro, interpretat per Jeanette
Clark Ashton Smith
"(...) Por grandes y profundos que sean los conocimientos de un hombre, el día menos pensado encuentra en el libro que menos valga a sus ojos, alguna frase que le enseña algo que ignora (...)" Mariano José de Larra
Raymond Queneau
"(...) Ningú no ha de formular preguntes davant d'aquesta porta, perquè pot despertar-se la gent de la ciutat. Quan es desperti la gent de la ciutat, els déus moriran. I, quan els déus morin, els homes ja no podran somniar mai més (...)"
Lord Dunsany
Anaïs Nin
"(...) La irregularitat, és a dir, allò inesperat,
la sorpresa o l'estupor són elements essencials
i característics de la bellesa (...)"
Charles Baudelaire
Miguel de Unamuno
"(...) Serà inútil que els jutges dels homes implorin la clemència divina. Coneixeran l'espant i l'eternitat del càstig (...)" Confuci




Joaquim Ruyra
"(...) porque vivido debe ser considerado un sueño, del mismo modo que los sueños se infiltran en nuestra realidad cotidiana y hasta nos ayudan a saber manipularla a través de la escritura (...)"
Enrique Vila-Matas
Marie Laurencin
"(...) Ara anem a la lluna. De fet, no és tan lluny. L'home pot anar molt més lluny sense sortir d'ell mateix (...) En el fons, totes les dones són putes, i desitgen ser tractades com a tals... barrejant-hi una mica d'adoració (...)"
Anaïs Nin
Ramon Casas
  "Viure en el Somni és viure en el món. / El meu camí me l'enlluerna un raig / de llum d'absència, d'éssers que no són"
  Josep Palau i Fabre

Serge Gainsbourg
  "(...) només quan us adonareu que els somnis són l'única realitat, i no pas la veritat nua quotidiana, serà quan la vostra vida valdrà realment la pena de ser viscuda (...)"
Hanns Heinz Ewers
Mylène Farmer
"(...) val la pena de lluitar. És a dir, l'únic pel que val la pena lluitar és per la utopia. Allò que avui dia és utopia potser el dia de demà no ho serà (...)"
Manuel de Pedrolo