dilluns, 1 de juny de 2015

Vil·la Diodati

 

ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

 

 




VIL·LA DIODATI


16 de JUNY DE 1816


Pors alliberades


 «L'objectiu de la vida humana és oblidar que no en té cap, d'objectiu.»

Mirko Drazen Grmek



 

Què succeí exactament la nit del 16 de juny de 1816?[1]



Els documents existents, i les posteriors investigacions de bibliògrafs, lingüistes, biògrafs i altres estudiosos de l'època romàntica tendeixen a dir que aquella nit va passar alguna cosa significativa per al desenvolupament del món de l'art i la creació. 

Vil·la Diodati. Fotografia de Russell Doescher


A Vil·la Diodati, un casalot de la riba del llac Léman (Suïssa), s’hi havien aplegat Lord Byron, Percy Bysshe Shelley, Claire Clairmont, Mary Wollstonecraft i William Polidori. Aquella nit no sortiren a passejar pels jardins o a remar pel llac, perquè durant la vesprada havia començat una forta tempesta que encara continuava. El so potent dels trons els estremia l'ànima, entre glop i glop de làudan, mentre llegien en veu alta contes de por alemanys (el volum Fantasmagoriana, afirmen els especialistes) i espetegaven tremolosos els porticons de fusta dels finestrals.

Lord Byron, William Polidori, Mary Wollstonecraft Shelley, Percy Bysshe Shelley, Claire Clairmont


Afirma la llegenda que algú dels aplegats (Byron? Shelley? Polidori?) va proposar que, aprofitant una atmosfera tan adient, treguessin en aquell mateix moment totes les seves pors interiors i que, cadascú fonamentant-se amb els seus propis horrors, escrigués un conte de terror. Tothom considerà genial la idea. Sí, es capbussarien en les seves paüres més íntimes, i les treurien a l'exterior. A veure qui era capaç de fer més por. Ignoro les realitats, mentides, al·lucinacions, desitjos, veritats i anhels viscuts per cada personatge al llarg d'una nit farcida, presumptament, de malsons. Els testimonis físics que van romandre són escassos, tot i que suficients per fer-nos entendre que, certament, va passar «alguna cosa especial». 

La reunió segons una vinyeta de Luke Pearson

Els fills literaris engendrats durant la vetlla i que van tenir la fortuna de néixer van ser, en essència, dos: Frankenstein, de Mary Wollstonecraft Shelley[2], i El vampir; un conte, de John William Polidori. Probablement sorgiren d'altres monstruositats que, pels motius que fossin, foren avortades o bé no van tenir una plasmació física immediata —com ara L'Edip modern, també del doctor Polidori—).



La cèlebre obra de Mary Wollstonecraft Shelley es va publicar per primer cop dos anys més tard, el 1818. 


El relat de Polidori, editat el 1819, sortí a la llum sota la signatura de Lord Byron, el qual va renegar de l'obra i negà la seva autoria. Possiblement es va tractar d'una broma de Polidori, el seu secretari personal.




Existeixen algunes pel·lícules que fan referència a l'estiu de 1816, a Vil·la Diodati, i a les relacions que mantingueren els esmentats individus; les més conegudes són, potser, Gothic (Ken Russell, 1986), Remant al vent (Remando al viento, Gonzalo Suárez, 1987), i Estiu màgic (Haunter Summer, Ivan Passer, 1988).

Seqüència de la pel·lícula Remant al vent, on apareixen els protagonistes


El film Gothic és el que gairebé de manera exclusiva dedica tot el seu metratge a la nit del 16 de juny de 1816, que alguns estudiosos han qualificat com «la nit del terror» i com «el naixement de la novel·la gòtica»[3]. A l'inici de La núvia de Frankenstein (Bride of Frankenstein, James Whale, 1935) també se'n fa una lleu, tot i que explícita, referència.



Comptat i debatut allò que és cert és que d'aquell temps i d'aquell espai tan precisos van sorgir, com a mínim, dues obres d'importància cabdal per a la literatura. D'una banda, el doctor i el monstre de Frankenstein, prototip de Prometeu Modern (com defineix sense embuts Mary al subtítol de la novel·la —Prometeu era l'encarregat de crear els déus grecs—) i també prototip de les reaccions d'un ésser davant de l'entitat que l'ha creat, i a l'inrevés. Cal tenir en compte que Mary va escriure el text quan tenia tan sols 18 anys —excepcional a la narrativa, el fet que escrigués la seva obra mestra tan jove—, cosa que fa pensar en la possible participació del seu marit, el poeta Percy Bysshe Shelley, en la redacció del manuscrit. 



D'altra banda, d'aquella data malèfica i fecunda, va sorgir El vampir; un conte que, segons apunta Rafael Llopis «es el primer cuento de miedo en que aparece el vampiro. Todos los vampiros posteriores de la literatura parecen inspirados inevitablemente en la figura fría y satánica del malvado Lord Ruthven»[4]. Els vampirs anteriors no són tan refinats, la veritat. Dos clàssics, doncs, del gènere de terror, el monstre de Frankenstein i la figura moderna del vampir, nascuts al mateix indret, la mateixa nit de llamps i trons.



Però fos com fos, i passés el que passés, no hi ha dubte que la nit del 16 de juny de 1816, a Vil·la Diodati van aparèixer antigues pors ancestrals i arquetípiques de la natura humana —o no—, alliberant-se de les carcasses i cadenats que habitualment les empresonen, i van córrer sense control, alegrement, en un caos al·lucinant, pels corredors foscos i estances llòbregues de l'ara ja mítica finca de la riba del llac Léman. Mentrestant, més enllà de les finestres, la tempesta queia furibunda.
 Emili Gil
 
Vil·la Diodati. Fotografia de Robert Grassi



[1] Els biògrafs i investigadors no es posen d'acord amb la data, dubtant entre el 15, el 16 o el 17 de juny. Mary Wollstonecraft Shelley, al prefaci de la novel·la Frankenstein només fa referència a l'estiu de 1816. De manera personal m'inclino pel 16, recolzat per dades cabalístiques i astronòmiques a les que he tingut accés.

[2] Mary assegura, al prefaci de Frankenstein, que la seva va ser l'única narració que es va acabar. És del tot impossible pensar que no coneixia l'obra de Polidori, ja que la relació entre els reunits a Vil·la Diodati va ser molt intensa i íntima.

[3] Rafael Llopis indica a Antologia de cuentos de terror (Alianza, 1981), que aquesta definició és incorrecta, ja que la novel·la gòtica existia des de feia molt de temps. Lovecraft situa el naixement de la novel·la gòtica amb la publicació del Castell d'Otranto, d'Horace Walpole, el 1764.


[4] Antología de cuentos de terror (Alianza, 1981).

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

divendres, 29 de maig de 2015

Una jornada al Père-Lachaise


ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

 

 




UNA JORNADA AL PÈRE-LACHAISE

A Jordi Gomara,
creador de La dissidència,
la cançó que inspirà el projecte 
de «Diaris de dissidència»,
i que podeu escoltar aquí.

«Després d’assolir l’estat de renúncia,
la lluita continua amb la dissidència.»
Arkudtohv Bëis

París, diumenge, 8 de maig de 2011

11,30 hores.
La majoria de guies turístiques recomanen entrar al cementiri del Père-Lachaise per la porta principal que hi ha al bulevard de Ménilmontant, atès que la primera impressió que hom té és espectacular, amb una ampla avinguda i el gran monument als morts al fons. Tanmateix, jo, a dos quarts de dotze del matí sóc a la porta, diguem-ne, del darrere, a l'accés de la rue des Rondeaux. Una entrada molt més humil i austera. Des d’aquest punt, inicio un itinerari que em portarà als sepulcres de persones que consagraren llurs existències a la creació i a la recerca.
Plànol general del cementiri. Al nord, l'entrada a la qual em refereixo.

Tot just entrar hi ha la garita dels vigilants. Una mica més enllà s’alça l’edifici del crematori, que visitaré més tard. A mà dreta,  els lavabos públics. A mà esquerra encara romanen els lavabos vells, que són tancats i barrats. Camino pel davant dels lavabos «nous» i avanço cap als murs que voregen l’avinguda Gambetta.


11,32 hores.
Aviat localitzo la llosa de Villiers-de-l’Isle-Adam (1838-1889), el creador dels Contes cruels. Fou també l’autor de Véra, un dels contes de terror que sovint recullen les antologies més prestigioses del gènere, i de les novel·les Isis i L’Eva futura. D’ascendència aristocràtica, va sobreviure econòmicament com va poder, fins que la misèria l’embolcallà. Els seus biògrafs asseguren que era un conversador animat, un poeta fascinant. La societat, per descomptat, el marginà. Rémy de Gourmont, escriptor simbolista i col·laborador del Mercure de France, va escriure de Villiers que «tenia en el seu geni diversos genis. Swift no és pas més amarg, ni Hoffmann més fantàstic, ni Poe més desesperadament lògic». El poeta Banville deia haver reconegut en el seu estil «l’incontestable urpa del geni». L’any 2002 vaig tenir el plaer de traduir al català una selecció dels seus relats, que foren publicats a Véra i altres contes cruels (València, 2003).

Llosa de Villiers de l'Isle Adam.
11,34 hores.
Refaig els passos i em trobo de nou al punt de l’entrada. A mà esquerra hi ha una mena de feixa i unes escales. Pujo els esglaons, camino una desena de metres entre les tombes, fins arribar al sepulcre blanc, blanquíssim com un glop de llet, de Marie Laurencin (1883-1956), la gran amant de Guillaume Apollinaire i també de Hanns Heinz Ewers, un escriptor ben desconegut a casa nostra. Henry Miller definí Marie Laurencin com una pintora de lesbianes, atesa la delicadesa i elegància de les seves aquarel·les. Generalment se la defineix com l'única pintora cubista de sexe femení, amb influències de Picasso i Braque. Jo la coneixia, sobretot, pels quadres de colors fluids i suaus que creà durant la dècada de 1920, unes composicions ben treballades i suggerents.

Tomba de Marie Laurencin.
11,37 hores.
Des d’aquí, enfilo l’avinguda Circular i avanço fins a l’avinguda Carette. Giro cap a la dreta i veig l’esfinx alada d’Oscar Wilde (1854-1900), obra de Jacob Epstein. L’atribut viril de l’escultura fou colpejat amb un paraigua, diuen, per una senyora anglesa extremadament virtuosa. L'escriptor irlandès retrata en les seves obres la doble moral i la hipocresia social de la seva època. De la seva producció hi destaca la novel·la El retrat de Dorian Grey (1891).

L'esfinx alada d'Oscar Wilde.
11,40 hores.
Continuo cap amunt, arribo a la primera cruïlla (avinguda Transversal número 3), i giro a l’esquerra. Després de travessar l’avinguda Greffulhe em trobo amb la sepultura de Rufina Noeggerath (1821-1908), «apòstata de l’espiritisme i de la pau universal», i coneguda amb el nom de «Bonne Maman» (Bona mare). Quan hi arribo, hi ha dues velletes que reguen els molts testos de flors que gairebé cobreixen la llosa. Em somriuen. Adverteixen que sóc estranger i m’informen que si poso el peu, o la mà, damunt de la pedra, l’esperit de «Bonne Maman» em protegirà de les malalties dels ulls. Interpreto, doncs, que fa funcions similars a les atribuïdes a Santa Llúcia. Les dues simpàtiques, amables i xerradores velletes tenen la gentilesa de fotografiar-me en aquest lloc singular. Després, m’expliquen que alguns esperits hi venen habitualment, ja que allí se senten consolats de la solitud que pateixen.
A la tomba de «Bonne Maman», a les 11,40 hores de diumenge 8 de maig de 2011.
11,47 hores.
Havent saludat amb respecte els esperits presents, i havent-me acomiadat de les velletes, torno cap a l’avinguda Greffulhe i, més endavant, giro a la dreta per l’avinguda Transversal número 2. A pocs metres de la cantonada, a mà dreta, hi ha l’estàtua de bronze que representa el periodista Victor Noir, assassinat als 21 anys, el 1870. L’obra és de l’escultor Jules Dalou i, segons afirmen les males llengües, des de fa més d’un segle les noies venen a fregar-se certes parts del cos amb la protuberància dels pantalons. Fins i tot, asseguren alguns, cavalquen l’escultura, bo i afermant-se fort als peus de la mateixa. Creuen que d’aquesta manera defugiran l’esterilitat i trobaran el mascle ideal per quedar-se prenyades. Sigui cert o no, allò evident és que determinades parts de l’estàtua són molt més polides que no pas d’altres. El verdet característic que pren el bronze amb el pas del temps i la serena, en el trossos on es diu que es freguen les donzelles, és substituït per bronze lluent.

Sepultura de Victor Noir. 8 de maig de 2011. 11,47 hores.
12,00 hores.
Reprenc el passeig, fins que arribo a l’avinguda Aguado, just a la cantonada amb el crematori. Giro a l’esquerra, i de seguida contemplo la llosa d’Yves Montand (1921-1991) i Simone Signoret (1921-1985). Què dir d’ells que no s’hagi dit abans? À Paris, l'amour.

Llosa de Simone Signoret i Yves Montand. Migdia.

12,10 hores.
Continuo endavant, fins que l’avinguda Aguado tomba cap a l’esquerra. En aquest lloc, enfilo un corriol de terra, cap a la dreta. A uns trenta metres hi ha la tomba de Gabriel Delanne (1857-1926), espiritista i curandero, especialitzat en les afeccions de les cames. Com totes les lloses del espiritistes cèlebres, i no tan cèlebres, aquesta també és curulla de flors fresques.
Tomba de Gabriel Delanne. 12,10 hores.
12,12 hores.
Avanço recte fins a l’avinguda dels Combatants Étrangers, i després giro a l’esquerra, on s’alça el dolmen que protegeix les restes d’Allan Kardec (1804-1869), el fundador de la doctrina espiritista. Els creients consideren que aquesta arca de granit, al dessota de la qual hi ha el bust del traspassat, constitueix una mena de porta cap al més enllà. De les set o vuit vegades que hi he anat només una m’he trobat sol davant de la tomba. En les altres ocasions he estat rodejat de gent que resa en veu baixa, o bé medita amb la mirada absent. Els i les vidents d’arreu del món hi solen venir per carregar-se, diuen, de «fluid mediúmnic». El costum és posar la mà, o un objecte, sobre el bust de bronze per magnetitzar-lo i rebre bones energies.
Arca, o dolmen, d'Allan Kardec. 12,12 hores.
12,30 hores.
Vaig fins a l’avinguda Transversal número 1, giro per l’avinguda Feuillant, pendent avall, fins a l’avinguda de la Capella. Un cop allí, camino cap a la dreta fins trobar el Chemin Mont-Louis, el qual enfilo. Aviat veig el sepulcre de Ferdinand Barbedienne (1810-1892), fonedor, amb tres escultures femenines fantàstiques de bronze. Una d’elles, que té el pitram nu, mostra similars característiques a les comentades sobre l’estàtua de Victor Noir. Pel que sembla, aquí s’hi refreguen els homes certes parts del cos per tot l’assumpte de l’esterilitat i l’anhel de trobar la companya ideal.
Sepulcre de Ferdinand Barbedienne. 12,30 hores.
12,33 hores.
Ara és un bon moment per retornar cap a la zona de la capella i reposar una estona en un dels diversos bancs que hi ha, mirant la panoràmica de la ciutat que es gaudeix des d’aquí. A principis del mes de setembre de 2011, l’escriptora Shaudin Melgar-Foraster em mostrà una fotografia d’un paratge de les illes de Toronto que m’evocà la tranquil·litat i serenor que exhala aquest indret del Père-Lachaise, especialment durant la tardor.

Una foto tardoral de l'indret que m'evocà la imatge de Shaudin Melgar-Foraster.
12,38 hores.
Un cop refet, passo pel davant de la capella i, davant del Chemin du Bassin, baixo pel Chemin Talma. Sóc a l’inici de la part més romàntica del cementiri. Veig el sepulcre de Théodore Géricault i aviat observo la tomba de la màscara (jo l’anomeno així), la sepultura de Fernand Arbelot (1880-1942)que mostra un home jacent de bronze, obra d’Adolphe Wansart, que aguanta amb les mans una màscara de dona, la qual mira fixament. L'efecte espill és palès.

Tomba de «la màscara». 12,38 hores.
12,50 hores.
A l’esquerra, enfilo el Chemin Denon, on veig els sepulcres de Claude Chabrol (1930-2010), Vivant Denon (1747-1825) i Frederic Chopin (1810-1849). El cor del compositor és dipositat a l’interior d’una columna de l’església de la Santa Creu, a Varsòvia. La tomba de Chopin és un lloc típic de trobada dels polonesos que són de visita a París. També s’utilitza com una mena de bústia per a deixar-hi cartes amoroses.

Túmul de Vivant Denon. 12,51 hores.
12,59 hores.
Uns deu metres passada la tomba de Chopin, a la dreta, hi ha deu esglaons que davallen. Els baixo. Després, quatre més. Cap avall. Ara sóc en una de les tombes amb regust satànic més cèlebres del recinte. Es tracta de la darrera llar de Berthe de Courrière, enterrada amb dos dels seus amants: l’escultor Clésinger i l’escriptor Remy de Gourmont. El nom de la bruixa no fou escrit a la llosa per evitar escàndols. És per això que, de vegades, es troben rastres de cerimònies en una tomba que és a tocar, on hi ha enterrada una altra Berthe, que no és la Courrière, però és fàcil confondre’s. Entre d’altres, la Courrière fou també amant de l’escriptor Huysmanns i era coneguda, en els cercles esotèrics, amb el sobrenom de «la mussa de les misses negres».
Llosa de la Courrière, Clésinger i Remy de Gourmont. 12,59 hores.
13,10 hores.
Ara m’atanso al Chemin du Cocq, on admiro les tombes del comte Edmon Luc Dumoulin le Keuche (1906-1970), gran mestre sobirà de la companyia cavalleresca de Saint-Michel, i creu d’or de Latran, i també el monòlit amb caràcters asteques del guatemalenc Miguel Angel Astúrias (1899-1974).

El carall, o menhir, de M. A. Astúrias. 13,10 hores.
13, 21 hores.
De sobte, un corb se m’apropà més de l’habitual i començà a grallar insistentment. El miro i intento fotografiar-lo, però al corb no sembla agradar-li la càmera i va saltironejant per les tombes, evitant que l’enfoqui prou bé. Així, arribo al sepulcre de Claude Michel (1944-2001), que és format per una senzilla llosa plana i, al damunt, en lloc de tenir una creu o qualsevol altre símbol religiós, hi té, en marbre polit i blanc, una gran ampolla. Tota una filosofia de vida. Nunc est bibendum. Brindo per tu, company Claude Michel!

La tomba «etílica» de Claude Michel. 13, 21 hores.
13, 30 hores.
Travesso el Chemin du Cocq i continuo pel Chemin Mehul. Faig cap a l’avinguda Casimir Perier, on trobo al físic i màgic Étienne Robertson (1763-1837) i, més avall, a mà esquerra, la monumental tomba d’Héloïse i Abélard, els famosos amants morts del segle XII, les restes dels quals foren reunides el 1701 i sebollides aquí, el 1817. La tradició és deixar una rosa vermella sobre les estàtues jacents, per tal de guarir els mals d’amor i desamor i, ja de pas, pregar perquè la parella ideal aparegui ben aviat. Ingenuïtat al poder.

Detall del mausoleu de Robertson. 13,30 hores.

Sepulcre d'Héloïse i Abélard. 13, 30 hores.
13,50 hores.
Fa calor i el sol fa nosa, com gairebé sempre; per això prefereixo anar per camins estrets, sota l’ombra protectora dels arbres. El fossar del Père-Lachaise és el més gran que hi ha al cor de París. Fou inaugurat el 21 de maig de 1804 i dissenyat originalment per Alexandre Brongniart. Té quaranta-quatre hectàrees d’extensió i 5.300 arbres. Hi ha, doncs, prou espais on evitar els rajos criminals de Ra. 
Ambient. 13,50 hores.
Tanmateix, abandono la protecció, travesso l’assolellada avinguda Principal i, a la cantonada amb l’avenue du Puis, commemoro l’obra de Colette (1873-1954). Com que sé que és una de les escriptores preferides de la meva amiga, i també escriptora, Anna Maria Villalonga, aprofito per fer unes fotos del sepulcre. Sidonie-Gabrielle Colette fou la segona dona, després de Judtih Gautier, que formà part de l’Acadèmia Gongourt (1945) i la primera que va ser presidenta del cenacle (1949-1954). La seva producció literària és prou extensa, però també treballà de mim, actriu i periodista. D’entre els llibres en destaco La Vagabonde (La vagabunda, 1910), La Naissance du jour (El naixement del dia, 1928), Gigi (1944) i Paris de ma fenêtre (Paris des de la meva finestra, 1944). No me’n vaig de la seva tomba sense abans pronunciar una de les frases que va escriure i que m’estimo molt: «J’appartiens à un pays que j’ai quitté» (Pertanyo a un país que he deixat). 

Tomba de Colette. 13,55 hores.
14,20 hores.
Em refugio de nou sota el brancam dels arbres i, assegut en un banc, escric una estona. Penso en la futilitat dels grisos i dels instants fugissers, que tan sols atorguen buidor si no tenen una base sòlida. Aquests fonaments necessaris són blancs o negres, no hi ha cap altra opció. Ser o no ser. Tenir o ésser. Faixa o caixa. Així de simple. Decideixo anar a pixar als lavabos que hi ha al Chemin de l’Ancienne Porte. Tot seguit, i com que Ra continua socarrimant les pells dels impotents humans, m’endinso per la part més vella del recinte, tenebrosa i humida, guarnida amb alts castanyers, plataners i freixes.
Ambient. 14,20 hores.
A la secció jueva  hi trobo Mademoiselle Rachel (1821-1858), la gran actriu teatral suïssa que inspirà Sarah Bernhardt. Aquesta dona esdevingué cèlebre amb les seves interpretacions en obres de Corneille, Racine i Voltaire. El seu talent fou valorat per Gautier, Janin, Sardou, Delacroix, Devéria, Müller i molts altres creadors. De Belloy va escriure: «Rachel ha exercit la reialesa més personal, més absoluta, més capriciosa i la més adulada que mai no s’hagi vist». La seva mort va estar envoltada de confusions, ja que pel que sembla va arribar a París un telegrama anunciant el traspàs quan tot just havia patit una síncope a Lo Canet (Le Cannet, en francès), a Occitània. Com era costum a l’època, es van fer un parell de fotografies de l’actriu al llit de mort. Tradicionalment s’han atribuït les fotografies a Charles Nègre, però les darreres investigacions diuen que probablement es tracti d’un error. El cas és que Frédéric O’Connell, un artista popular del Segon Imperi, va aconseguir una còpia de les fotografies i en va fer un dibuix a carbonet titulat Rachel al seu llit de mort, que fou exposat a la Galerie Goupil i publicat als diaris. La família interposà un recurs a la justícia per infracció a la imatge de la persona morta. El Tribunal Civil del Sena establí, el 16 de juny de 1858, la primera llei francesa sobre el dret a la imatge.
Mausoleu de Rachel. 14,20 hores.
14,30 hores.
Em recreo en el passeig aleatori, sense rumb concret, assaborint el crit dels corbs i les mirades discretes dels gats. Males llengües afirmen que els gossos perden l’orientació, entre tanta tomba. En canvi, els gats s’hi troben la mar de bé, talment al seu paradís particular. Malgrat això, hi ha persones que, en determinades ocasions, han pres alguns d’aquests felins i els han sacrificat, deixant-ne les restes sobre lloses. No és estrany, doncs, que durant la caminada comprovi que els animalons mantinguin una distància prudent amb els humans. Sap greu palesar una i altra vegada que «el pitjor dels monstres és l’humà».
Gatet negre al Père-Lachaise. 14,27 hores.
Enfilo l’avinguda Casimir Perrier i vaig a parar a una plaça ben bonica, al Rond-Point Casimir Perrier. Tot és envoltat d’arbres i de sepulcres. Hi destaca, potser, el de François Raspail (1794-1878). És una capella funerària que evoca una presó. La fantasmagòrica figura plorosa que recolza una de les seves mans a la finestra reixada és obra d’Antoine Etex.
Capella de François Raspail. 14,30 hores.
14,35 hores.
Atret per la salvatgia i caos de fosses que rodeja la tomba de Raspail, camino atzarosament pels voltants. Em trobo, al frontispici d'una capella, una frase ben contundent i bella: La mort même ne les separera pas («Fins i tot la mort no els separarà»). Penso en la màxima de Salomó: «L’Amor és fort com la Mort» (Cant dels càntics, VII, 6). Théophile Gautier, però, ho va traduir així: «L’Amor és més fort que la Mort», i Villiers de L’Isle-Adam va incloure aquesta darrera versió per iniciar el relat Véra (1874). Si no l’heu llegit feu-ho aviat; és un clàssic de la bona literatura.
«La mort même ne les separera pas». 14,35 hores.
14,40 hores.
Gairebé a tocar, a l’avinguda des Acacias s’alça l’obelisc funerari que vetlla les despulles de Jean François Champollion (1790-1832). Sovint se’l considera el pare de l’egiptologia, ja que aconseguí desxifrar els jeglorífics. A partir de 1826, com a conservador oficial de les peces egípcies del Louvre, va convèncer el rei Lluís XVIII perquè adquirís diverses col·leccions. El fet més cèlebre, sense dubte, és que pressionà perquè es traslladés un dels obeliscs del temple de Luxor i es plantés al bell mig de París, a la plaça de la Concòrdia. De fet, va ser ell qui escollí quin dels dos havia de venir a Europa.
Obelisc de Champollion. 14,40 hores.
14,50 hores.
Enfilant la mateixa avinguda, ja suant de nou, a mà dreta localitzo Nadar, actualment conegut com a fotògraf. Tanmateix va ser molt més. Fou un gran amant dels globus aerostàtics, il·lustrador, ninotaire, caricaturista i, sobretot, l’amic de Jules Verne que l’animà en les hores baixes. Verne havia presentat la novel·la Cinc setmanes en globus (1863) a quinze editors i tots l’havien rebutjat. Fou Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) qui insistí en no defallir i qui li presentà l’editor Jules Hetzel. Nadar fou el primer home que fotografià les catacumbes de París, amb llum artificial, i també qui captà les primeres imatges aèries (1865) des d’un globus. Aquesta darrera activitat li serví per col·laborar militarment, la dècada de 1870, fotografiant les posicions prussianes que encerclaven París. L’any 1874 va acollir a l’estudi que tenia al bulevard des Capucines (París) la primera exposició de pintors impressionistes, en la qual participaren Edgar Degas, Paul Cézanne, Camille Pissarro, Claude Monet, Berthe Morisot, Alfred Sisley i Pierre-Auguste Renoir, entre d’altres. Quasi res.

Tomba de Nadar. 14,50 hores.

14,57 hores.
Continuo amunt, seguint les passes d’una japoneseta simpàtica i alegre, fins que gira per un ramal on hi ha un cartell que indica «Tombe d’Édith Piaf». No és la meva via, de moment. Camino uns metres més i m’assec en un banc de fusta pintat de verd intens. No he menjat res, des de l’esmorzar. Trec la baguette i una mica de formatge de la bossa. Faig uns glops d’aigua de la cantimplora. Contemplo el paisatge que m’envolta. Assaboreixo la calma, el benestar. Tranquil·litat de l’ànima.
Calma, benestar. Llibertat infinita. 14,57 hores.

15,15 hores
Gilbert Bécaud (1927-2001) i Marie Trintignant (1962-2003) m’esperaven a la divisió 45. Quina alegria, veure’ls! Quantes vegades no hauré ballat, i cantat Et maintenant, Nathalie, Quand il est est mort le poète, L’important c’est la rose... Enorme, genial Bécaud! Pel que fa a l’actriu Marie Trintignant, filla de Nadine i Jean-Louis Trintignant, esmentar que la seva carrera en el món del cinema es va veure cruelment trencada quan un dels seus amants, Bertand Cantat, la colpejà mortalment. Violència de gènere en diuen ara.

Llosa de Gilbert Bécaud. 15,15 hores.

Llosa de Marie Trintignant. 15,15 hores.

15, 20 hores.
Em trobo bé, content, malgrat el sol que em turmenta de tant en tant. No tinc cap dona al costat que es queixi, cap fill que gemegui, cap amic ni amiga que se’n vulgui anar de compres. Sóc sol. Sóc lliure. Je ne suis jamais seul avec ma solitude, que cantava Georges Moustaki. Així que deixo que les cames em portin per allà on vulguin, i vet aquí que em duen fins a la tomba humil de Marcel André Mouloudji (1922-1994). Als Països Catalans ben poca gent el coneix, malgrat haver estat un excel·lent actor, cantant, pintor i compositor. Un creador amb tota l’amplitud del mot. Personalment el vaig conèixer per les interpretacions que va fer de Le Déserteur (poema de Boris Vian, musicat per Harold Berg) i de La Complainte de la Butte (poema de Jean Renoir, musicat per Georges van Parys).
Sepulcre de Mouloudji. 15,20 hores.
15,30 hores.
Embriagat de fer «allò que vull fer» («Fes el que vulguis és l’única llei!», exclamava Aleister Crowley), vaig deixar-me seduir pel laberint funerari que s’estén entre l’Avinguda Aguado, el Chemin de Quinconce, l’Avenue Transversal 2 i l’Avinguda Greffulhe. Una onada d’emocions m’amarà en descobrir la tomba de la mítica Sarah Bernhardt (1844-1923). Era ella, la mussa d’Alphonse Mucha, l’actriu més famosa i important de segle XIX. Ah, la divina Sarah! Detestava tot allò que no fos natural, també en l’estil d’actuació teatral. Aprofundí en la psicologia dels personatges que interpretava, aconseguint una gran versemblança en les escenes de mort. Segons ella, intentava «oferir tot un reguitzell de patologies», com ara gemecs agònics i estossecs. Paradoxalment, tenia una gran por escènica. Exposà al Saló de París obres d’escultura i pintura. La seva vida amorosa i sentimental fou agitada i tempestuosa; entre els amants s’hi compten Victor Hugo, Gustave Doré, Gabriele d’Annunzio, Jean Richepin, etc. Posà nua davant de la càmera de Nadar. Es va comprar un taüt i solia dormir-hi dins; es deixà fotografiar com si fos realment morta, i les imatges tingueren un gran èxit comercial. L’any 1915 li van amputar una cama. Un cop recuperada va fer una gira per animar els escamots de la Gran Guerra. Estimava, probablement, més les bèsties que no pas les persones, i va tenir, a semblança de Lord Byron, un lleó, un cocodril, un tigre, un mico i lloros, gats i gossos per a donar i vendre. La seva tomba és bonica i digna.
L'esplèndid fossar de Sarah Bernhardt. 15,30 hores.

15, 40 hores.
Una de les obres més honestes que habiten al Père-Lachaise és, al meu parer, el sepulcre del gran pintor, amb Géricault, del Romanticisme, Eugène Delacroix (1798-1863). Erigida en l’avinguda de nom homònim és austera i pot passar  desapercebuda al visitant ocasional. La tomba, construïda en pedra negra volcànica (de Volvic, Occitània) és una còpia del sarcòfag d’Escipió Barbat (Scipio Barbatus), el besavi de l’Escipió que va vèncer Anníbal. Alguns adverteixen el contrast d’influències dòriques greco-romanes (mesura, severitat, rigor), amb la vida i idees revolucionàries del pintor. Segons els entesos trobem la seva expressió més característica a La Mort de Sardanapale (1827-28) i a Les Massacres de Scio (1824), però ningú no pot oblidar Dante et Virgile aux Enfers (1822) i, sobretot, La Liberté guidant le peuple (1830). L’any 1862 Delacroix participà en la creació de la Societé Nationale des Beaux-Arts, entitat que presidí el seu amic, poeta i escriptor Théophile Gautier. El pintor treballà molt de temps en un taller del carrer Notre-Dame de Lorette, però el 1857 es traslladà al número 6 de la rue de Fustenberg, on actualment hi ha el seu museu, perquè li quedava més a la vora de l’església de Saint-Sulpice, on decorà una capella. Malgrat declarar-se sempre ateu realitzà un bon grapat d’obres religioses. Potser caldria mirar-les atentament i interpretar-les de nou.
Tomba d'Eugène Delacroix. 15,40 hores.

15,47 hores. 
Una senzilla columna recorda a un dels mestres de l’escriure i viure, atès que per a ell no hi havia cap diferència entre els dos conceptes. L’un implicava l’altre, i a l’inrevés: correspondències compartides. Ai, què dir de Gérard de Nerval? Només recordar alguna frase seva, com ara «el Somni és una segona vida», d’Aurèlia (1854), ja se’m posa la carn de gallina. El Viatge a Orient (1851) és un llibre on hi descriu les aventures i anècdotes que visqué durant un viatge que féu l’any 1843 des d’Egipte a Turquia. Se sentí atret per la literatura alemanya i va traduir Faust (1808), de Goethe, amb gran cura, un treball que va merèixer els més grans reconeixements. Contribuí a estendre la coneixença de l’obra d’E.T.A. Hoffmann i, amb La mà encantada (1832; versió definitiva 1852), va fer una barreja inusitada, una mena de síntesi entre la novel·la històrica francesa i el relat fantàstic alemany, creant així una nouvelle que renovà el gènere «fantastique». Un dia Nerval (que en realitat es deia Gérard Labrunie) deixà escrit a la seva tieta, amb la qual convivia: «no m’esperis aquesta vesprada, la nit serà blanca i negra». Es va suïcidar el 26 de gener de 1855, a la rue de la Vielle-Lanterne (actualment desapareguda), en ple centre de París, on avui hi ha la plaça del Châtelet. La cerimònia funerària es va fer a la catedral de Notre Dame; els seus amics Théophile Gautier i Arsène Houssaye pagaren l’enterrament al Père-Lachaise, a la tomba on jeia el poeta Charles Coligny (1834-1874). 
Columna de Gérard de Nerval. 15, 47 hores.
15,48 hores.
Enfront mateix de la columna de Nerval s’erigeix el sepulcre d’Honoré de Balzac, guarnit amb un bust de bronze que fa patxoca. És una obra de l’escultor David d’Angers. Durant dècades s’ha insistit en el fet que Balzac fou un excel·lent retratista literari de l’època que li tocà de viure. Però la tesi que proposà Charles Baudelaire cada dia pren més força, en el sentit que Balzac no pintava la vida, sinó que se la inventava. A nivell personal admiro, sobretot,  L’obra mestra inconeguda (1832), atès que m’impulsà a escriure la novel·la Tenebra (2014). Tanmateix, no puc deixar de banda obres com Eugénie Grandet (1833) o Le Père Goriot (1835). Victor Hugo pronuncià una emotiva oració fúnebre a l’església de Saint Phillipe du Roule abans que les mortalles fossin traslladades fins aquí.
Túmul d'Honoré de Balzac. 15,48 hores.
15,59 hores. 
Només una vintena de metres més amunt reposa un altre nom sant per als amants del gènere fantàstic: Charles Nodier (1780-1844). Fou tot un erudit en bibliofília i col·laborà amb més de noranta articles en diversos periòdics, en els quals donà a conèixer les obres de Walter Scott, Lord Byron, Victor Hugo, Lamartine, Rabelais i Marot, entre d’altres. Mitjançant el cenacle que dirigia a la biblioteca de l’Arsenal (1, rue de Sully, París) promogué el Romanticisme, i fou un dels principals introductors dels contes de por i de la novel·la gòtica a França. Reinterpretà els treballs de Ronsard, posant al dia la poesia del segle XVI. La seva obra bascula entre volums farcits d’erudició (Dissertation sur l'usage des antennes dans les insectes, 1798), acadèmics (Dictionnaire des onomatopées françaises, 1808), terrífics (Smarra, ou les démons de la nuit, 1821), de compilació (Bibliographie des fous: De quelques livres excentriques, 1835) i descriptius (Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France, 1820, amb Taylor, Cailleux i Blanchard). El seu poema «Le Vieux Marinier» (publicat l’any 1832 a la revista Le Talisman), al parer dels crítics Pierre Dauzier i Paul Lombard (Anthologie des poètes délaissés, 1994), és una tèrbola anticipació del «Bateau ivre» d’Arthur Rimbaud. Charles Nodier actualment és força desconegut i poquíssima gent s’atura al davant del seu túmul. Tan sols algun ésser estrany, com ara jo. Flors, flors, flors per als morts.
Tomba de Charles Nodier. 15,59 hores.

16,16 hores.
Del poeta Apollinaire (1880-1918), de nom real Wilhem Albert Wlodzimierz Apolinary de Waz-Kostrowicki, s'ha dit un grapat de coses, com ara que influencià part de l'obra de Pere Quart, Joan Brossa, Joan-Salvat Papasseit i Josep Maria Junoy. Espectador privilegiat de l'art del seu temps, escriví nombrosos articles a l'entorn de les avantguardes de tombant de segle: fauvisme, cubisme, futurisme, orfisme. Admirà i propagà l'obra de Picasso, Antoni Gaudí, De Chirico, Max Jacob i François Villon, entre d'altres. Es diu que s'inventà el nom del «surrealisme». Trencà una tempestuosa i intensa relació sentimental amb Marie Laurencin l'any 1913. Els seus Caligrammes (1918) són famosos arreu del món.
Llosa d'Apollinaire. 16,16 hores.
16,23 hores.
El crematori, d’estil neobizantí, fou construït entre 1886 i 1887, per l’arquitecte Jean-Camille Formigé. Les obres del columbari s’iniciaren l’any 1894. És agradable passejar-s’hi. Fa un grapat d’anys, quan vaig davallar per primera vegada al columbari inferior la fortor del perfum de les flors em va impressionar per la seva intensitat. L’any 1999 vaig escriure un conte, «El malson maleït»,  (posteriorment publicat al llibre col·lectiu 2001: l’odissea continua), que està ambientat en aquest escenari tan suggestiu.
Crematori. 16,23 hores.
Columbari.16,27 hores.


Columbari.16,27 hores.

Columbari.16,27 hores.


16,43 hores. 
Vet aquí la tomba del criminòleg que inventà l’antropometria judicial, també coneguda com el «sistema Bertillon», per al reconeixement i identificació de delinqüents. L’any 1870 fundà el primer laboratori de policia (avui en diríem «policia científica»). Arthur Conan Doyle el mencionà a El gos dels Baskerville (1902) i al relat «L’aventura del tractat naval» (1893). Un dels clients d’en Sherlock Holmes el defineix com «el més gran expert d’Europa». L’escriptor Caleb Carr també en fa referència a L’alienista (1994).
Sepulcre d'Alphonse Bertillon. 16,43 hores.
17,10 hores.
Comença a plovisquejar i em poso la gorra negra, adquirida uns anys abans al mercat de les puces. Amedeo Modigliani, mort als 35 anys de meningitis tuberculosa, ens deixà un bon grapat d’obres d’art inoblidables. Pintor i escultor, li agradava allargar artísticament la bellesa natural del coll de les noies. Fou influenciat per un ampli ventall d’estils diversos, però la seva obra és original i inconfusible. La primera exposició en solitari es dugué a terme el 3 de desembre de 1917, a la Galerie Berthe Weill, a París. Els nus exposats escandalitzaren el cap de la policia i poques hores després en forçà el tancament. Jeanne Héubuterne, anomenada «Noix de coco», atès la blancor de la seva cara en contrast amb els cabells castanys amb reflexos vermellosos, fou també una pintora que s’enamorà bojament d’Amedeo Modigliani. Visqueren allò que se’n diu «un amour fou».  El 29 de novembre de 1918 nasqué una filla d’ambdós, Jeanne. Però poc temps després, el 24 de gener de 1920 Modigliani traspassà. Jeanne Hébuterne, enfollida de dolor, se suïcidà l’endemà, llançant-se del cinquè pis de la casa dels seus pares (8 bis, rue Amyot). Estava embarassada i s’endugué el nonat també a l’altre barri. El 27 de gener Amadeo fou sebollit al Père-Lachaise, però les mortalles de Jeanne van ser dipositades al cementiri de Bagneux, ja que la seva família (catòlica) mai no havia tolerat la relació amb el pintor (jueu). No fou fins 1930 que les restes foren reunides a la llosa del Père-Lachaise.
Llosa d'Amedeo Modigliani i Jeanne Heubuterne. 17,10 hores.
17,21 hores. 
Les gotetes humides que cauen, esparses, del cel anisat, em porten a la ment la cançó «emportés par la foule qui nous traîne,  nous entraîne, nous éloigne l’un de l’autre. Je lutte et je me débats; mais le son de sa voix s’etouffe dans les rires des autres, et je crie de doleur, de fureur et de rage, et je pleure». La Veu, amb majúscula. Édith Piaf. Édith Piaf. Édith Piaf. Tres vegades immortal, com la ciutat de Girona. Fúria interior arrabassada dels avencs abissals de l'ànima humana, lletres fregades amb les misèries dels carrerons i culs de sac més llòbrecs i tortuosos de París, quintaessencia de la civilització. Potència de la cultura popular i l'expressió més nítida, pura, tràgica, caòtica de la vida. «Dès que je t'aperçois, je vois la vie en rose». I més: «non, rien de rien, je ne regrette rien». Viure, escriure, a la meva manera, amb llibertat completa. Volar. Alçar-se de la degradació més fangosa, pudent, i enlairar-se amb les ales esteses cap a l'Impossible, cap al Somni. Tot això i molt més aconseguí la petita Édith Piaf, compartint el seu drama a tothom qui l'escoltés. I no foren pocs qui romangueren fascinats per la voluntat inescrutable i poderosa que transmetia la seva veu rogallosa. És soterrada al mateix clot que en Théo Sarapo (1936-1970), el darrer dels seus amants.

Tomba d'Édith Piaf. 17,21 hores.
17,37 hores.
Ja ho deia, Paul Éluard (1895-1952), que «il y a un autre monde, mais il est dans celui-ci» («existeix un altre món, però és en aquest»). La frase, mal traduïda, o bé millorada al parer d'alguns, per Isaac Assimov, roman a la memòria col·lectiva amb una petita, però important, diferència: «existeixen altres mons, però són en aquest». El 1917 es va casar amb Gala (la posterior dona de Dalí). Els temes que més freqüentà en la seva poesia són els de la mort, la desesperació, les pors i els dubtes, sempre confrontats a la vida, l'amor i la sensualitat. Per la llibertat, sempre avant, fins a la victòria final!
Tomba de Paul Éluard. 17,37 hores.
17,40 hores.
La zona nord-est del Père Lachaise acumula la major part de monuments commemoratius a les víctimes nazis de la segona guerra mundial. Hi ha autèntiques obres d'art que posen la pell de gallina en contemplar-les. Figures extremadament cadavèriques ens recorden un holocaust que mai no hauria de tornar. «Cap passat no ens ha de manllevar l'alegria del present» em deia, fa poques jornades, un amic. Tanmateix cal ser conscient d'alguns passats per saber on som i cap on volem anar.




18,00 hores.
Amb alegria, doncs, allargo la visita fins al tancament oficial del cementiri del Père-Lachaise. Surto per la mateixa porta que hi he entrat, amb una joia renovada, amb la satisfacció d'haver recollit les bones sensacions d'aquest clos únic, on tanta gent s'hi aplega dia rere dia amb desitjos positius, procedents de totes les èpoques i espais. Agraeixo els visitants, anònims o no, que han seguit aquest breu recorregut de dissidència.
Emili Gil