ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com
ALADERN
una taverna mítica
"(...) En aquesta mena de cases hi han viscut generacions de la gent més estranya que ha poblat mai la
terra (...)"
Howard Phillips Lovecraft (El gravat de
la casa)
Elisa, de Serge Gainsbourg
ADVERTÈNCIA: Aquesta
sala del Museu de Tenebres és especialment subjectiva, ja que és
dedicada, amb integritat, a la desapareguda taverna Aladern. Durant un
parell o tres d'anys, a principi de la dècada de 2000, el tuguri fou la
seu on es reuniren els editors, redactors i col·laboradors de la revista
(també desapareguda) Lovecraft magazine. Entre els murs d'aquest
establiment, ubicat al carrer Grunyí de Barcelona, a dues passes de
Santa Maria del Mar, del carrer Mirallers (on, al número 7, Jacint
Verdaguer féu exorcismes multitudinaris) i del Fossar de les Moreres,
encara ressonen els tornaveus de les
idees, projectes, mucositats i refilets que brollaren en les reunions
que celebraren aquells humans abominables.
Amadeu LeBlanc, Emili Gil i Miquel Rof us conviden a conèixer l'antre llegendari
ALADERN és el nom d'un arbust típic de la zona mediterrània (Rhamnus
alaternus). Ignorem si és en perill d'extinció o no, però ja sabem
que la mala herba sempre creix arreu, com les romegueres o esbarzers.
Resistent a les sequeres, el llampúgol o llampuguera (també se'l coneix
amb aquestes denominacions) esdevingué el terme amb el qual Miquel Rof
batejà l'entranyable taverna.
 |
| Amadeu LeBlanc, Miquel Rof, Eloi Nadal, Ginés S. Cutillas i Josep Maria Aguadé |
 |
| Lluïsot somriu i Amadeu LeBlanc contempla la fada verda |
FÀBRICA DE
SOMNIS. Les trobades literàries,
artístiques i cientifiques aviat s'embolcallaren amb teca, beguda,
llibres, acordions. Ens és ara molt plaent rememorar les hores passades a
l'entorn d'unes parets tan acollidores, on compartírem pensaments entre
cerveses, vi, vodka i absentes, on discutírem amb passió ferotge al voltant de
projectes per a Lovecraft magazine, on tinguérem el goig de
compartir taula amb poetes, actors,
il·lustradors, arquitectes, cantants, fotògrafs i escriptors tronats.
Era talment una fàbrica de
somnis, un aixopluc a la gran ciutat on hi havia gent amb afinitats
creadores, amb anhels d'aprendre i aprehendre, d'escoltar i dialogar
(virtuts, totes elles, en perill d'extinció). L'Aladern era un petit
oasi d'utopia salvatge al bell mig de la jungla d'asfalt.
 |
| A dalt: Emili Gil i Josep Maria Aguadé celebren alguna cosa. A baix: Enric Crespi, Albert Monteys i Amadeu LeBlanc romanen tranquils |
 |
| Belén Fernández, Óscar Mariscal i Emili Gil en un moment d'una reunió |
 |
| Entre els editors, la perla de l'antre: Adriana |
SUPERVIVÈNCIA. Amb
un centre de reunions com el descrit, el lector mínimamente
intel·ligent es
preguntarà: com diantre es pot perdre un lloc així? La resposta, tot i
que dolorosa, és ben simple: els somnis, malgrat que són imprescindibles
per a
viure, no nodreixen l'estómac (que també existeix, sovint a despit
nostre). En breu: per motius
econòmics, de supervivència, Miquel Rof hagué de tancar la
fàbrica de somnis, i a partir de llavors deambulàrem perduts. Anàrem a
Perpinyà, Banyoles, Badalona... Lovecraft magazine s'extingí de l'èxit assolit, i encara ara vagaregem sense rumb.
 |
| Fantasmagoria amb Yannik, Amadeu LeBlanc, Emili Gil i un ésser extrany que brollà sobtadament de l'antic mur |
EFEMÈRIDES. Assenyalem tot seguit alguns dels moments gloriosos que visquérem a l'Aladern:
1) Espectacle poètico-musical
Absenta, homenatge a la Fada Verda de la Creació (nit del 23 d'abril de 2003), amb la participació del poeta Pep Mita, l'actriu Begoña Escribano, l'escriptor Emili Gil i la lírica
Anna Ballarina (que ballà molt bé al compàs de la música de Cabaret).
 |
| Dos moments estel·lars de l'actuació poètica-musical Absenta, la Fada verda de la creació |
2) Sopar amb Óscar Mariscal, Lluïsot,
Amadeu LeBlanc, Miquel Rof, Eloi Nadal i Belén Fernández.
3) Sopar amb Josep Maria Aguadé, Enric
Crespi i Albert Monteys.
4) Berenar amb Sergi Fioravanti.
5) Presentació del llibre de relats Misteris fascinants, d'Emili Gil, a càrrec de Mathias Énard.
6) Sopar amb Salvador Vázquez de
Parga.
7) Sopar amb Ginés S. Cutillas.
8) Bateig nocturn de la cullera d'absenta (cuillière d'absinthe) d'Emili Gil, acabada d'arribar de la vitrina d'un peculiar antiquari del
Marché aux Puces de París (nit del 28 de febrer de 2005).
Aquests esdeveniments triats
a l'atzar de la desmemòria històrica del tuguri només pretenen ser una
mostra de les trobades que férem amb pa i tomàquet, embotits, formatges, vins
deliciosos i etílics
estimulants
(aromes que evoquen alguns contes d'Erckmann-Chatrian) que el pas dels
anys ha convertit l'Aladern en una taverna llegendària,
en la línia dels Quatre Gats barceloní o bé del Chat Noir parisenc. Malgrat tot encara no apareix a les enciclopèdies. Paciència, tot arribarà (o no).
EN HOMENATGE:
Al parer de Miquel Rof, ara l'Aladern és al món que li pertoca; és a dir: al regne de l'onirisme, la fantasia i
la imaginació. Recordem que, a criteri de Gérard de Nerval, le
Rêve est une seconde vie (el Somni és una segona vida) i, segons Lovecraft, no hi ha res que
justifiqui atorgar més sentit de "realitat" a allò tangible que a allò
intangible, opinió que Baudelaire profunditza encara més, tot assegurant que la
Poésie est ce qu’il y a de plus réel, c’est ce qui n’est complètement
vrai que dans un autre monde (la Poesia és allò que hi ha de més real, és allò que no és completament veritat sinó en un altre món).
 |
| Emili Gil, abillat a l'estil d'Aristide Bruant, batejant una cuillière d'absinthe. "On cherche fortune autour du Chat Noir, au clair de la lune, à Montmartre". Aristide Bruant |
Reproduïm a continuació la darrera crida que férem des de l'Aladern:
ES BUSCA ANTRE PER A REUNIONS DE
LOVECRAFT MAGAZINE
ES BUSCA ANTRE PER A REUNIONS DE
LOVECRAFT MAGAZINE
Requisits
indispensables:
permès fumar, dialogar, llegir, criticar, dibuixar, escriure, pintar,
cantar, pensar; servei d'absenta a totes hores; música a disposició;
flexibilitat d'horaris; possibilitat (no indispensable) de fer
exposicions d'escultures, fotografies, etc.; possibilitat (no
indispensable) de realitzar sessions de cine fòrum i esperitisme;
ambient agradable i
bohemi; bé de preu (o millor molt bé de preu, atès que els creadors no
estem en disposició de comprar palaus). A ser possible, l'establiment
hauria de ser a Barcelona (preferentment
Ciutat Vella, Gòtic, Ribera, Raval, Xino o ben a la vora), o cinturó
metropolità.
Interessats escriure a: XXXXNingú no va escriure i ningú no va tenir la possibilitat de veure imprès el nou logo de la revista, aquest:
Tampoc ningú no va poder fullejar l'exemplar número 12 de Lovecraft magazine, consagrat primordialment a la bucòlica població marinera d'Innsmouth, tot i que també hi havia articles dedicats a William Hope Hodgson, al relat Dagon, de Lovecraft, i consideracions a l'entorn d'algunes adaptacions cinematogràfiques. Vet aquí la portada:
FI
REPOSA EN PAU,
ALADERN
"(...) Que no és mort qui jeu eternament
i, amb el pas d'estranys eons,
fins i tot la mort pot morir (...)".
Abdul Alhazred (Necronomicon)
Tens fotos de l'entrada. A mi em sona molt haver-hi estat, en l'època que sortia amb l'Isabel (prepara el teu vaixell.... :) Aquest dona em portava a tots aquests llocs de la Barcelona antiga, en coneixia un munt, però et parlo dels anys 80, érem molt jovenets i guapos :) Potser més tard és possible que hagués anat amb algun amic, amb el que també anàvem a l'Almirall a beure absenta (amb la Isabel era un lloc de reunió típic, l'Almirall també, potser el que més visitàvem les nits de riures, poesies, bromes, petons, cigarretes i alcohol que a vegades eren gairebé a diari i entre setmana també, juntament amb el Miramelindo del Passeig del Born, el qual també existeix encara). M'ha agradat molt aquest post que has escrit, em sembla fantàstic, i no coneixia aquest bloc, ara li he estat fent una ullada i sembla molt interessant. Jo vaig llegir Lovecraft per primera vegada als anys 80 al llit, juntament amb Robert Bloch, durant molts dies que vaig estar malalt al llit amb angines, precisament quan sortia amb la Isabel, a ella també li agradava molt com a mi Edgar A. Poe, Julio Cortázar, i tots els autors fantàstics i fantasmagòrics, i en aquella època vaig conèixer també com et dic Robert Bloch (hi havia un llibre de butxaca de Ed. Bruguera de R. Bloch que es deia "Háblame de horror no me hables más de cosas dulces" o quelcom similar :) on hi havia un relat també dedicat al "Gat Negre" de Poe. També recordo que en aquell moment, és quan vaig deixar de fumar la primera vegada, després d'estar-me tot el temps que vaig passar malalt d'angines sense fumar, llavors vaig decidir continuant sense fer-ho, però la Isabel em va insistir un dia que provés una mica de la seva cigarreta i em vaig enganxar de nou, fins fa uns 3 mesos que ho vaig deixar com ho saps, ja crec que definitivament :) Bé, m'he enrotllat massa, però és que amb aquest article m'has fet recordar tota aquella època. Per cert, era l'època d'esplendor de Joan Isaac i va treure el disc dedicat a Barcelona, ciutat grisa, amb una foto d'aquests carrers entranyables, i recordo que jo vaig treure una cançó una mica basada en una d'ell, que era com un tango, que parlava de tots aquests carrers i recordo que la vaig estrenar a la Cova del Drac del carrer Tuset el dia que em vaig declarar a la Isabel :) Recordo que vam acabar la nit precisament a l'Almirall :)
ResponEliminaÒndia Jordi! M'alegra moltíssim que aquesta sala del Museu de Tenebres t'hagi despertat tants records, emocions i sentiments. És certament commovedor tot allò que expresses. Em fas ben content. Però no, als anys vuitanta l'Aladern del qual parlo no existia. Existia, al mateix local, un baret d'estètica punk sota el nom de Deskontrol que a un grapat d'eixelebrats ens serví per estimular-nos a elaborar un fanzine eclèctic d'allò que anomenàrem "línia xunga". Però aquesta és una altra història.
EliminaAh, si dónes un tomb pel museu veuràs que Edgar Poe és Edgar Poe, sense l'Allan que ens ha estat imposat. Robert Bloch és, efectivament, un més que notable escriptor i malauradament aquí només el coneixem per la novel·la "Psyco", que inspirà Alfred Hitchcock a fer la pel·lícula homònima. Però té tot un bon grapat de contes excel·lents i molt ben treballats.
Cultura i diversió. Em sembla molt interessant.
ResponEliminaHola Jordi! La cultura de debò mai no és avorrida. Forma part de la vida i és essencialment embriagadora.
EliminaEmiliiiiii
ResponEliminaSóc la Eugènia, qui va tenir la sort de compartir amb vosaltres algunes d'aquelles vesprades plenes de somnis. Ah, què bé de reviure-les gràcies al museu de les tenebres.... merci, merci, mon compagnon, mon ami, mon frère.....
Hola Eugènia! M'alegra molt que et sigui plaent reviure aquella època, i que la visita al Museu de Tenebres et transmeti força, il·lusió i tota mena de fats i fades venturosos.
EliminaUna llàstima que haguessin de tancar. Aquesta mena de locals desapareixen de totes les ciutats, ja en queden ben pocs. Molt interessant, Emili!
ResponEliminaHola Shaudin, gràcies pel comentari. El cas té algunes similituds a això que expliques de la llibreria del teu barri.
ResponElimina