Museu de Tenebres: Dimonis de mitjanit

DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral

Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»

Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.

Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols

Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?

Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».