UNA JORNADA AL PÈRE-LACHAISE
A Jordi Gomara,
creador de La
dissidència,
la cançó que inspirà el projecte
de «Diaris de dissidència»,
i que podeu escoltar aquí.
«Després d’assolir l’estat de renúncia,
la lluita continua amb la dissidència.»
Arkudtohv Bëis
París, diumenge, 8 de maig de 2011
11,30 hores.
La majoria de guies turístiques recomanen entrar al
cementiri del Père-Lachaise per la porta principal que hi ha al bulevard de
Ménilmontant, atès que la primera impressió que hom té és espectacular, amb una
ampla avinguda i el gran monument als morts al fons. Tanmateix, jo, a dos
quarts de dotze del matí sóc a la porta, diguem-ne, del darrere, a l'accés de la rue des Rondeaux. Una entrada molt més humil i austera. Des d’aquest punt,
inicio un itinerari que em portarà als sepulcres de persones
que consagraren llurs existències a la creació i a la recerca.
 |
| Plànol general del cementiri. Al nord, l'entrada a la qual em refereixo. |
Tot just entrar hi ha la garita dels
vigilants. Una mica més enllà s’alça l’edifici del crematori, que visitaré més
tard. A mà dreta, els lavabos públics. A mà esquerra encara romanen els
lavabos vells, que són tancats i barrats. Camino pel davant dels
lavabos «nous» i avanço cap als murs
que voregen l’avinguda Gambetta.
11,32 hores.
Aviat localitzo la llosa de Villiers-de-l’Isle-Adam
(1838-1889), el creador dels Contes
cruels. Fou també l’autor de Véra, un dels contes de terror que sovint recullen
les antologies més prestigioses del gènere, i de les novel·les Isis i L’Eva
futura. D’ascendència aristocràtica, va sobreviure econòmicament com va
poder, fins que la misèria l’embolcallà. Els seus biògrafs asseguren que era un
conversador animat, un poeta fascinant. La societat, per descomptat, el
marginà. Rémy de Gourmont, escriptor simbolista i col·laborador del Mercure de France, va escriure de
Villiers que «tenia en el seu geni diversos genis. Swift no és pas més amarg,
ni Hoffmann més fantàstic, ni Poe més desesperadament lògic». El poeta Banville
deia haver reconegut en el seu estil «l’incontestable urpa del geni». L’any
2002 vaig tenir el plaer de traduir al català una selecció dels seus relats,
que foren publicats a Véra i altres
contes cruels (València, 2003).
 |
| Llosa de Villiers de l'Isle Adam. |
11,34 hores.
Refaig
els passos i em trobo de nou al punt de
l’entrada. A mà esquerra hi ha una mena de feixa i unes escales. Pujo
els
esglaons, camino una desena de metres entre les tombes, fins arribar al
sepulcre blanc, blanquíssim com un glop de llet, de Marie Laurencin
(1883-1956), la gran
amant de Guillaume Apollinaire i també de Hanns Heinz Ewers, un
escriptor ben
desconegut a casa nostra. Henry Miller definí Marie Laurencin com una
pintora
de lesbianes, atesa la delicadesa i elegància de les seves aquarel·les.
Generalment se la defineix com l'única pintora cubista de sexe femení,
amb influències de Picasso i Braque. Jo la coneixia, sobretot, pels
quadres de colors fluids i suaus que creà durant la dècada de 1920, unes
composicions ben treballades i suggerents.
 |
| Tomba de Marie Laurencin. |
11,37 hores.
Des d’aquí, enfilo l’avinguda Circular i avanço fins
a l’avinguda Carette. Giro cap a la dreta i veig l’esfinx alada d’Oscar
Wilde (1854-1900), obra de Jacob Epstein. L’atribut viril de l’escultura fou colpejat amb un paraigua,
diuen, per una senyora anglesa extremadament virtuosa. L'escriptor
irlandès retrata en les seves obres la doble moral i la hipocresia
social de la seva època. De la seva producció hi destaca la novel·la El retrat de Dorian Grey (1891).
 |
| L'esfinx alada d'Oscar Wilde. |
11,40 hores.
Continuo cap amunt, arribo a la primera cruïlla
(avinguda Transversal número 3), i giro a l’esquerra. Després de travessar
l’avinguda Greffulhe em trobo amb la sepultura de Rufina Noeggerath
(1821-1908), «apòstata de l’espiritisme i de la pau universal», i coneguda amb
el nom de «Bonne Maman» (Bona mare). Quan hi arribo, hi ha dues velletes que
reguen els molts testos de flors que gairebé cobreixen la llosa. Em somriuen. Adverteixen
que sóc estranger i m’informen que si poso el peu, o la mà, damunt de la pedra,
l’esperit de «Bonne Maman» em protegirà de les malalties dels ulls. Interpreto,
doncs, que fa funcions similars a les atribuïdes a Santa Llúcia. Les dues
simpàtiques, amables i xerradores velletes tenen la gentilesa de fotografiar-me
en aquest lloc singular. Després, m’expliquen que alguns esperits hi venen
habitualment, ja que allí se senten consolats de la solitud que pateixen.
 |
| A la tomba de «Bonne Maman», a les 11,40 hores de diumenge 8 de maig de 2011. |
11,47 hores.
Havent saludat amb respecte els esperits presents, i
havent-me acomiadat de les velletes, torno cap a l’avinguda Greffulhe i, més
endavant, giro a la dreta per l’avinguda Transversal número 2. A pocs metres de la
cantonada, a mà dreta, hi ha l’estàtua de bronze que representa el periodista
Victor Noir, assassinat als 21 anys, el 1870. L’obra és de l’escultor Jules
Dalou i, segons afirmen les males llengües, des de fa més d’un segle les noies
venen a fregar-se certes parts del cos amb la protuberància dels pantalons.
Fins i tot, asseguren alguns, cavalquen l’escultura, bo i afermant-se fort als peus
de la mateixa. Creuen que d’aquesta manera defugiran l’esterilitat i trobaran
el mascle ideal per quedar-se prenyades. Sigui cert o no, allò evident és
que determinades parts de l’estàtua són molt més polides que no pas d’altres.
El verdet característic que pren el bronze amb el pas del temps i la serena, en
el trossos on es diu que es freguen les donzelles, és substituït per bronze
lluent.
 |
| Sepultura de Victor Noir. 8 de maig de 2011. 11,47 hores. |
12,00 hores.
Reprenc el passeig, fins que arribo a l’avinguda
Aguado, just a la cantonada amb el crematori. Giro a l’esquerra, i de seguida
contemplo la llosa d’Yves Montand (1921-1991) i Simone Signoret (1921-1985). Què dir d’ells que no
s’hagi dit abans? À Paris, l'amour.
 |
| Llosa de Simone Signoret i Yves Montand. Migdia. |
|
|
12,10 hores.
Continuo endavant, fins que l’avinguda Aguado tomba
cap a l’esquerra. En aquest lloc, enfilo un corriol de terra, cap a la dreta. A
uns trenta metres hi ha la tomba de Gabriel Delanne (1857-1926), espiritista i curandero,
especialitzat en les afeccions de les cames. Com totes les lloses del
espiritistes cèlebres, i no tan cèlebres, aquesta també és curulla de flors
fresques.
 |
| Tomba de Gabriel Delanne. 12,10 hores. |
12,12 hores.
Avanço recte fins a l’avinguda dels Combatants
Étrangers, i després giro a l’esquerra, on s’alça el dolmen que
protegeix les restes d’Allan Kardec (1804-1869), el fundador de la doctrina
espiritista. Els creients consideren que aquesta arca de granit, al dessota
de la qual hi ha el bust del traspassat, constitueix una mena de porta cap al
més enllà. De les set o vuit vegades que hi he anat només una m’he trobat sol
davant de la tomba. En les altres ocasions he estat rodejat de gent que resa
en veu baixa, o bé medita amb la mirada absent. Els i les vidents d’arreu del
món hi solen venir per carregar-se, diuen, de «fluid mediúmnic». El costum és
posar la mà, o un objecte, sobre el bust de bronze per
magnetitzar-lo i rebre bones energies.
 |
| Arca, o dolmen, d'Allan Kardec. 12,12 hores. |
12,30 hores.
Vaig fins a l’avinguda Transversal número 1, giro per
l’avinguda Feuillant, pendent avall, fins a l’avinguda de la Capella. Un cop allí,
camino cap a la dreta fins trobar el Chemin Mont-Louis, el qual enfilo. Aviat
veig el sepulcre de Ferdinand Barbedienne (1810-1892), fonedor, amb tres escultures
femenines fantàstiques de bronze. Una d’elles, que té el pitram nu, mostra
similars característiques a les comentades sobre l’estàtua de Victor Noir. Pel
que sembla, aquí s’hi refreguen els homes certes parts del cos per tot
l’assumpte de l’esterilitat i l’anhel de trobar la companya ideal.
 |
| Sepulcre de Ferdinand Barbedienne. 12,30 hores. |
12,33 hores.
Ara és un bon moment per retornar cap a la zona de la
capella i reposar una estona en un dels diversos bancs que hi ha, mirant la
panoràmica de la ciutat que es gaudeix des d’aquí. A principis del mes de
setembre de 2011, l’escriptora Shaudin Melgar-Foraster em mostrà una fotografia
d’un paratge de les illes de Toronto que m’evocà la tranquil·litat i serenor
que exhala aquest indret del Père-Lachaise, especialment durant la tardor.
 |
| Una foto tardoral de l'indret que m'evocà la imatge de Shaudin Melgar-Foraster. |
12,38 hores.
Un cop refet, passo pel davant de la capella i,
davant del Chemin du Bassin, baixo pel Chemin Talma. Sóc a l’inici de la part
més romàntica del cementiri. Veig el sepulcre de Théodore Géricault i aviat observo la tomba de la màscara (jo l’anomeno
així), la sepultura de Fernand Arbelot (1880-1942)que mostra un home jacent de bronze,
obra d’Adolphe Wansart, que aguanta amb les mans una màscara de dona, la qual
mira fixament. L'efecte espill és palès.
 |
| Tomba de «la màscara». 12,38 hores. |
12,50 hores.
A l’esquerra, enfilo el Chemin Denon, on veig els
sepulcres de Claude Chabrol (1930-2010), Vivant Denon (1747-1825) i Frederic Chopin (1810-1849). El cor del compositor és
dipositat a l’interior d’una columna de l’església de la Santa Creu, a
Varsòvia. La tomba de Chopin és un lloc típic de trobada dels polonesos que
són de visita a París. També s’utilitza com una mena de bústia per a deixar-hi
cartes amoroses.
 |
| Túmul de Vivant Denon. 12,51 hores. |
12,59 hores.
Uns deu metres passada la tomba de Chopin, a la
dreta, hi ha deu esglaons que davallen. Els baixo. Després, quatre més. Cap
avall. Ara sóc en una de les tombes amb regust satànic més cèlebres del
recinte. Es tracta de la darrera llar de Berthe de Courrière, enterrada amb dos
dels seus amants: l’escultor Clésinger i l’escriptor Remy de Gourmont. El nom
de la bruixa no fou escrit a la llosa per evitar escàndols. És per això que, de
vegades, es troben rastres de cerimònies en una tomba que és a tocar, on hi ha enterrada
una altra Berthe, que no és la
Courrière, però és fàcil confondre’s. Entre d’altres, la Courrière fou també
amant de l’escriptor Huysmanns i era coneguda, en els cercles esotèrics, amb el
sobrenom de «la mussa de les misses negres».
 |
| Llosa de la Courrière, Clésinger i Remy de Gourmont. 12,59 hores. |
13,10 hores.
Ara m’atanso al Chemin du Cocq, on admiro les tombes
del comte Edmon Luc Dumoulin le Keuche (1906-1970), gran mestre sobirà de la
companyia cavalleresca de Saint-Michel, i creu d’or de Latran, i també el
monòlit amb caràcters asteques del guatemalenc Miguel Angel Astúrias
(1899-1974).
 |
| El carall, o menhir, de M. A. Astúrias. 13,10 hores. |
13, 21 hores.
De sobte, un corb se m’apropà més de l’habitual i
començà a grallar insistentment. El miro i intento fotografiar-lo, però al corb
no sembla agradar-li la càmera i va saltironejant per les tombes, evitant que l’enfoqui
prou bé. Així, arribo al sepulcre de Claude Michel (1944-2001), que és format
per una senzilla llosa plana i, al damunt, en lloc de tenir una creu o
qualsevol altre símbol religiós, hi té, en marbre polit i blanc, una gran
ampolla. Tota una filosofia de vida. Nunc
est bibendum. Brindo per tu, company Claude Michel!
 |
| La tomba «etílica» de Claude Michel. 13, 21 hores. |
13, 30 hores.
Travesso el Chemin du Cocq i continuo pel Chemin
Mehul. Faig cap a l’avinguda Casimir Perier, on trobo al físic i màgic
Étienne Robertson (1763-1837) i, més avall, a mà esquerra, la monumental tomba d’Héloïse i Abélard,
els famosos amants morts del segle XII, les restes dels quals foren reunides el
1701 i sebollides aquí, el 1817. La tradició és deixar una rosa vermella sobre
les estàtues jacents, per tal de guarir els mals d’amor i desamor i, ja de pas,
pregar perquè la parella ideal aparegui ben aviat. Ingenuïtat al poder.
 |
| Detall del mausoleu de Robertson. 13,30 hores. |
 |
Sepulcre d'Héloïse i Abélard. 13, 30 hores.
|
13,50 hores.
Fa calor i el sol fa nosa, com gairebé sempre; per
això prefereixo anar per camins estrets, sota l’ombra protectora dels arbres.
El fossar del Père-Lachaise és el més gran que hi ha al cor de París. Fou
inaugurat el 21 de maig de 1804 i dissenyat originalment per Alexandre
Brongniart. Té quaranta-quatre hectàrees d’extensió i 5.300 arbres. Hi ha,
doncs, prou espais on evitar els rajos criminals de Ra.
 |
| Ambient. 13,50 hores. |
Tanmateix, abandono la protecció, travesso l’assolellada
avinguda Principal i, a la cantonada amb l’avenue du Puis, commemoro l’obra de
Colette (1873-1954). Com que sé que és una de les escriptores preferides de la
meva amiga, i també escriptora, Anna Maria Villalonga, aprofito per fer unes
fotos del sepulcre. Sidonie-Gabrielle Colette fou la segona dona, després de
Judtih Gautier, que formà part de l’Acadèmia Gongourt (1945) i la primera que va
ser presidenta del cenacle (1949-1954). La seva producció literària és prou extensa,
però també treballà de mim, actriu i periodista. D’entre els llibres en destaco
La Vagabonde (La
vagabunda, 1910), La Naissance du jour (El naixement del dia, 1928), Gigi
(1944) i Paris de ma fenêtre (Paris des de la meva finestra, 1944). No
me’n vaig de la seva tomba sense abans pronunciar una de les frases que va
escriure i que m’estimo molt: «J’appartiens
à un pays que j’ai quitté» (Pertanyo
a un país que he deixat).
 |
| Tomba de Colette. 13,55 hores. |
14,20 hores.
Em refugio de nou sota el brancam dels arbres i, assegut en un banc,
escric una estona. Penso en la futilitat dels grisos i dels instants fugissers,
que tan sols atorguen buidor si no tenen una base sòlida. Aquests fonaments
necessaris són blancs o negres, no hi ha cap altra opció. Ser o no ser. Tenir o
ésser. Faixa o caixa. Així de simple. Decideixo anar a pixar als lavabos que hi
ha al Chemin de l’Ancienne Porte. Tot seguit, i com que Ra continua socarrimant
les pells dels impotents humans, m’endinso per la part més vella del recinte,
tenebrosa i humida, guarnida amb alts castanyers, plataners i freixes.
 |
| Ambient. 14,20 hores. |
A la secció jueva hi trobo Mademoiselle Rachel (1821-1858), la
gran actriu teatral suïssa que inspirà Sarah Bernhardt. Aquesta dona esdevingué
cèlebre amb les seves interpretacions en obres de Corneille, Racine i Voltaire.
El seu talent fou valorat per Gautier, Janin, Sardou, Delacroix, Devéria,
Müller i molts altres creadors. De Belloy va escriure: «Rachel ha exercit la
reialesa més personal, més absoluta, més capriciosa i la més adulada que mai no
s’hagi vist». La seva mort va estar envoltada de confusions, ja que pel que
sembla va arribar a París un telegrama anunciant el traspàs quan tot just havia
patit una síncope a Lo Canet (Le Cannet, en francès), a Occitània. Com era
costum a l’època, es van fer un parell de fotografies de l’actriu al llit de
mort. Tradicionalment s’han atribuït les fotografies a Charles Nègre, però les
darreres investigacions diuen que probablement es tracti d’un error. El cas és
que Frédéric O’Connell, un artista popular del Segon Imperi, va aconseguir una
còpia de les fotografies i en va fer un dibuix a carbonet titulat Rachel al seu llit de mort, que fou exposat
a la Galerie Goupil
i publicat als diaris. La família interposà un recurs a la justícia per
infracció a la imatge de la persona morta. El Tribunal Civil del Sena establí,
el 16 de juny de 1858, la primera llei francesa sobre el dret a la imatge.
 |
| Mausoleu de Rachel. 14,20 hores. |
14,30 hores.
Em recreo en el passeig aleatori, sense rumb concret,
assaborint el crit dels corbs i les mirades discretes dels gats. Males llengües
afirmen que els gossos perden l’orientació, entre tanta tomba. En canvi, els
gats s’hi troben la mar de bé, talment al seu paradís particular. Malgrat això,
hi ha persones que, en determinades ocasions, han pres alguns d’aquests felins
i els han sacrificat, deixant-ne les restes sobre lloses. No és estrany, doncs,
que durant la caminada comprovi que els animalons mantinguin una distància
prudent amb els humans. Sap greu palesar una i altra vegada que «el pitjor dels
monstres és l’humà».
 |
| Gatet negre al Père-Lachaise. 14,27 hores. |
Enfilo l’avinguda Casimir Perrier i vaig a parar a
una plaça ben bonica, al Rond-Point Casimir Perrier. Tot és envoltat
d’arbres i de sepulcres. Hi destaca,
potser, el de François Raspail (1794-1878). És una capella funerària que evoca
una presó. La fantasmagòrica figura plorosa que recolza una de les seves mans a
la finestra reixada és obra d’Antoine Etex.
 |
| Capella de François Raspail. 14,30 hores. |
14,35 hores.
Atret per la salvatgia i caos de fosses que rodeja la tomba de Raspail,
camino atzarosament pels voltants. Em trobo, al frontispici d'una capella, una frase ben contundent i bella: La mort même ne les separera pas («Fins i tot la mort no els separarà»). Penso en la màxima de Salomó: «L’Amor és fort com la Mort» (Cant dels càntics, VII, 6). Théophile Gautier, però, ho va traduir
així: «L’Amor és més fort que la
Mort», i Villiers de L’Isle-Adam va incloure aquesta darrera
versió per iniciar el relat Véra
(1874). Si no l’heu llegit feu-ho aviat; és un clàssic de la bona literatura.
 |
| «La mort même ne les separera pas». 14,35 hores. |
14,40 hores.
Gairebé
a tocar, a l’avinguda des Acacias s’alça l’obelisc funerari que
vetlla les despulles de Jean François Champollion (1790-1832). Sovint
se’l
considera el pare de l’egiptologia, ja que aconseguí desxifrar els
jeglorífics.
A partir de 1826, com a conservador oficial de les peces egípcies del
Louvre,
va convèncer el rei Lluís XVIII perquè adquirís diverses col·leccions.
El fet
més cèlebre, sense dubte, és que pressionà perquè es traslladés un dels
obeliscs del temple de Luxor i es plantés al bell mig de París, a la
plaça de la Concòrdia. De fet, va ser ell qui escollí quin dels dos
havia de venir a Europa.
 |
| Obelisc de Champollion. 14,40 hores. |
14,50 hores.
Enfilant la mateixa avinguda, ja suant de nou, a mà
dreta localitzo Nadar, actualment conegut com a fotògraf. Tanmateix va ser molt
més. Fou un gran amant dels globus aerostàtics, il·lustrador, ninotaire,
caricaturista i, sobretot, l’amic de Jules Verne que l’animà en les hores
baixes. Verne havia presentat la novel·la Cinc setmanes en globus (1863) a quinze
editors i tots l’havien rebutjat. Fou Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) qui
insistí en no defallir i qui li presentà l’editor Jules Hetzel. Nadar fou el
primer home que fotografià les catacumbes de París, amb llum artificial, i
també qui captà les primeres imatges aèries (1865) des d’un globus. Aquesta
darrera activitat li serví per col·laborar militarment, la dècada de 1870,
fotografiant les posicions prussianes que encerclaven París. L’any 1874 va
acollir a l’estudi que tenia al bulevard des Capucines (París) la primera
exposició de pintors impressionistes, en la qual participaren Edgar Degas, Paul
Cézanne, Camille Pissarro, Claude Monet, Berthe Morisot, Alfred Sisley i
Pierre-Auguste Renoir, entre d’altres. Quasi res.
 |
| Tomba de Nadar. 14,50 hores. |
14,57 hores.
Continuo amunt, seguint les passes d’una japoneseta
simpàtica i alegre, fins que gira per un ramal on hi ha un cartell que indica «Tombe d’Édith Piaf». No és la meva via,
de moment. Camino uns metres més i m’assec en un banc de fusta pintat de verd
intens. No he menjat res, des de l’esmorzar. Trec la baguette i una mica de formatge de la bossa. Faig uns glops d’aigua
de la cantimplora. Contemplo el paisatge que m’envolta. Assaboreixo la calma,
el benestar. Tranquil·litat de l’ànima.
 |
| Calma, benestar. Llibertat infinita. 14,57 hores. |
15,15 hores
Gilbert Bécaud (1927-2001) i Marie Trintignant (1962-2003) m’esperaven a
la divisió 45. Quina alegria, veure’ls! Quantes vegades no hauré ballat, i
cantat Et maintenant, Nathalie, Quand il est est mort le poète, L’important
c’est la rose... Enorme, genial Bécaud! Pel que fa a l’actriu Marie
Trintignant, filla de Nadine i Jean-Louis Trintignant, esmentar que la seva
carrera en el món del cinema es va veure cruelment trencada quan un dels seus
amants, Bertand Cantat, la colpejà mortalment. Violència de gènere en diuen
ara.
 |
| Llosa de Gilbert Bécaud. 15,15 hores. |
 |
| Llosa de Marie Trintignant. 15,15 hores. |
15, 20 hores.
Em trobo bé, content, malgrat el sol que em turmenta
de tant en tant. No tinc cap dona al costat que es queixi, cap fill que
gemegui, cap amic ni amiga que se’n vulgui anar de compres. Sóc sol. Sóc
lliure. Je ne suis jamais seul avec ma
solitude, que cantava Georges Moustaki. Així que deixo que les cames em
portin per allà on vulguin, i vet aquí que em duen fins a la tomba humil de Marcel
André Mouloudji (1922-1994). Als Països Catalans ben poca gent el coneix,
malgrat haver estat un excel·lent actor, cantant, pintor i compositor. Un creador
amb tota l’amplitud del mot. Personalment el vaig conèixer per les
interpretacions que va fer de Le
Déserteur (poema de Boris Vian, musicat per Harold Berg) i de La
Complainte de la Butte (poema de Jean
Renoir, musicat per Georges van Parys).
 |
| Sepulcre de Mouloudji. 15,20 hores. |
15,30 hores.
Embriagat de fer «allò que vull fer» («Fes el que
vulguis és l’única llei!», exclamava Aleister Crowley), vaig deixar-me seduir
pel laberint funerari que s’estén entre l’Avinguda Aguado, el Chemin de
Quinconce, l’Avenue Transversal 2 i l’Avinguda Greffulhe. Una onada d’emocions
m’amarà en descobrir la tomba de la mítica Sarah Bernhardt (1844-1923). Era
ella, la mussa d’Alphonse Mucha, l’actriu més famosa i important de segle XIX.
Ah, la divina Sarah! Detestava tot allò que no fos natural, també en l’estil
d’actuació teatral. Aprofundí en la psicologia dels personatges que
interpretava, aconseguint una gran versemblança en les escenes de mort. Segons
ella, intentava «oferir tot un reguitzell de patologies», com ara gemecs
agònics i estossecs. Paradoxalment, tenia una gran por escènica. Exposà al Saló
de París obres d’escultura i pintura. La seva vida amorosa i sentimental fou
agitada i tempestuosa; entre els amants s’hi compten Victor Hugo, Gustave Doré,
Gabriele d’Annunzio, Jean Richepin, etc. Posà nua davant de la càmera de Nadar.
Es va comprar un taüt i solia dormir-hi dins; es deixà fotografiar com si fos
realment morta, i les imatges tingueren un gran èxit comercial. L’any 1915 li
van amputar una cama. Un cop recuperada va fer una gira per animar els escamots
de la Gran Guerra.
Estimava, probablement, més les bèsties que no pas les persones, i va tenir, a
semblança de Lord Byron, un lleó, un cocodril, un tigre, un mico i lloros, gats
i gossos per a donar i vendre. La seva tomba és bonica i digna.
 |
| L'esplèndid fossar de Sarah Bernhardt. 15,30 hores. |
15, 40 hores.
Una de les obres més honestes que habiten al
Père-Lachaise és, al meu parer, el sepulcre del gran pintor, amb Géricault, del
Romanticisme, Eugène Delacroix (1798-1863). Erigida en l’avinguda de nom
homònim és austera i pot passar
desapercebuda al visitant ocasional. La tomba, construïda en pedra negra
volcànica (de Volvic, Occitània) és una còpia del sarcòfag d’Escipió Barbat (Scipio
Barbatus), el besavi de l’Escipió que va vèncer Anníbal. Alguns adverteixen el
contrast d’influències dòriques greco-romanes (mesura, severitat, rigor), amb
la vida i idees revolucionàries del pintor. Segons els entesos trobem la seva
expressió més característica a La Mort de Sardanapale (1827-28) i a Les Massacres de Scio (1824), però ningú
no pot oblidar Dante et Virgile aux
Enfers (1822) i, sobretot, La Liberté guidant le peuple (1830). L’any 1862 Delacroix
participà en la creació de la Societé
Nationale des Beaux-Arts, entitat que presidí el seu amic,
poeta i escriptor Théophile Gautier. El pintor treballà molt de temps en un
taller del carrer Notre-Dame de Lorette, però el 1857 es traslladà al número 6
de la rue de Fustenberg, on actualment hi ha el seu museu, perquè li quedava
més a la vora de l’església de Saint-Sulpice, on decorà una capella. Malgrat
declarar-se sempre ateu realitzà un bon grapat d’obres religioses. Potser
caldria mirar-les atentament i interpretar-les de nou.
 |
| Tomba d'Eugène Delacroix. 15,40 hores. |
15,47 hores.
Una
senzilla columna recorda a un dels mestres de l’escriure i viure, atès que per
a ell no hi havia cap diferència entre els dos conceptes. L’un implicava
l’altre, i a l’inrevés: correspondències compartides. Ai, què dir de Gérard de
Nerval? Només recordar alguna frase seva, com ara «el Somni és una segona
vida», d’Aurèlia (1854), ja se’m posa
la carn de gallina. El Viatge a Orient (1851) és un llibre on hi descriu
les aventures i anècdotes que visqué durant un viatge que féu l’any 1843 des
d’Egipte a Turquia. Se sentí atret per la literatura alemanya i va traduir Faust (1808), de Goethe, amb gran cura, un
treball que va merèixer els més grans reconeixements. Contribuí a estendre la
coneixença de l’obra d’E.T.A. Hoffmann i, amb La mà encantada (1832; versió definitiva 1852), va
fer una barreja inusitada, una mena de síntesi entre la novel·la històrica
francesa i el relat fantàstic alemany, creant així una nouvelle que
renovà el gènere «fantastique». Un
dia Nerval (que en realitat es deia Gérard Labrunie) deixà escrit a la seva
tieta, amb la qual convivia: «no
m’esperis aquesta vesprada, la nit serà blanca i negra». Es va suïcidar
el 26 de gener de 1855, a
la rue de la Vielle-Lanterne
(actualment desapareguda), en ple centre de París, on avui hi ha la plaça del
Châtelet. La cerimònia funerària es va fer a la catedral de Notre Dame; els
seus amics Théophile Gautier i Arsène Houssaye pagaren l’enterrament al Père-Lachaise,
a la tomba on jeia el poeta Charles Coligny (1834-1874).
 |
| Columna de Gérard de Nerval. 15, 47 hores. |
15,48 hores.
Enfront mateix de la columna de Nerval s’erigeix el sepulcre
d’Honoré de Balzac, guarnit amb un bust de bronze que fa patxoca. És una obra de
l’escultor David d’Angers. Durant dècades s’ha insistit en el fet que Balzac
fou un excel·lent retratista literari de l’època que li tocà de viure. Però la
tesi que proposà Charles Baudelaire cada dia pren més força, en el sentit que
Balzac no pintava la vida, sinó que se la inventava. A nivell personal admiro,
sobretot, L’obra mestra inconeguda (1832), atès que m’impulsà a escriure la
novel·la Tenebra (2014). Tanmateix, no puc deixar de banda
obres com Eugénie Grandet (1833) o Le Père Goriot (1835). Victor Hugo
pronuncià una emotiva oració fúnebre a l’església de Saint Phillipe du Roule
abans que les mortalles fossin traslladades fins aquí.
 |
| Túmul d'Honoré de Balzac. 15,48 hores. |
15,59 hores.
Només una vintena de metres més amunt reposa un altre
nom sant per als amants del gènere fantàstic: Charles Nodier (1780-1844). Fou
tot un erudit en bibliofília i col·laborà amb més de noranta articles en
diversos periòdics, en els quals donà a conèixer les obres de Walter Scott,
Lord Byron, Victor Hugo, Lamartine, Rabelais i Marot, entre d’altres.
Mitjançant el cenacle que dirigia a la biblioteca de l’Arsenal (1, rue de
Sully, París) promogué el Romanticisme, i fou un dels principals introductors
dels contes de por i de la novel·la gòtica a França. Reinterpretà els treballs
de Ronsard, posant al dia la poesia del segle XVI. La seva obra bascula entre
volums farcits d’erudició (Dissertation sur l'usage des antennes dans les
insectes, 1798), acadèmics (Dictionnaire
des onomatopées françaises, 1808), terrífics (Smarra, ou les démons de
la nuit, 1821), de compilació (Bibliographie des fous: De quelques
livres excentriques, 1835) i descriptius (Voyages pittoresques et
romantiques dans l'ancienne France, 1820, amb Taylor, Cailleux i
Blanchard). El seu poema «Le Vieux Marinier» (publicat l’any 1832 a la revista Le
Talisman), al parer dels crítics Pierre Dauzier i Paul Lombard (Anthologie des poètes délaissés, 1994), és una tèrbola anticipació del «Bateau ivre» d’Arthur Rimbaud. Charles Nodier actualment és força
desconegut i poquíssima gent s’atura al davant del seu túmul. Tan sols algun
ésser estrany, com ara jo. Flors, flors, flors per als morts.
 |
| Tomba de Charles Nodier. 15,59 hores. |
16,16 hores.
Del
poeta Apollinaire (1880-1918), de nom real Wilhem Albert Wlodzimierz
Apolinary de Waz-Kostrowicki, s'ha dit un grapat de coses, com ara que
influencià part de l'obra de Pere Quart, Joan Brossa, Joan-Salvat
Papasseit i Josep Maria Junoy. Espectador privilegiat de l'art del seu
temps, escriví nombrosos articles a l'entorn de les avantguardes de
tombant de segle: fauvisme, cubisme, futurisme, orfisme. Admirà i
propagà l'obra de Picasso, Antoni Gaudí, De Chirico, Max Jacob i
François Villon, entre d'altres. Es diu que s'inventà el nom del
«surrealisme». Trencà una tempestuosa i intensa relació sentimental amb
Marie Laurencin l'any 1913. Els seus Caligrammes (1918) són famosos arreu del món.
 |
| Llosa d'Apollinaire. 16,16 hores. |
16,23 hores.
El crematori, d’estil neobizantí, fou construït
entre 1886 i 1887, per l’arquitecte Jean-Camille Formigé. Les obres del columbari
s’iniciaren l’any 1894. És agradable passejar-s’hi. Fa un grapat d’anys, quan
vaig davallar per primera vegada al columbari inferior la fortor del perfum de
les flors em va impressionar per la seva intensitat. L’any 1999 vaig escriure
un conte, «El malson maleït», (posteriorment publicat al llibre col·lectiu 2001: l’odissea continua), que està
ambientat en aquest escenari tan suggestiu.
 |
| Crematori. 16,23 hores. |
 |
| Columbari.16,27 hores. |
 |
| Columbari.16,27 hores. |
 |
| Columbari.16,27 hores. |
16,43 hores.
Vet aquí la tomba del criminòleg que inventà l’antropometria
judicial, també coneguda com el «sistema Bertillon», per al reconeixement i
identificació de delinqüents. L’any 1870 fundà el primer laboratori de policia
(avui en diríem «policia científica»). Arthur Conan Doyle el mencionà a El gos dels Baskerville (1902) i al
relat «L’aventura del tractat naval» (1893). Un dels clients d’en Sherlock
Holmes el defineix com «el més gran expert d’Europa». L’escriptor Caleb Carr
també en fa referència a L’alienista
(1994).
 |
| Sepulcre d'Alphonse Bertillon. 16,43 hores. |
17,10 hores.
Comença a plovisquejar i em poso la gorra negra,
adquirida uns anys abans al mercat de les puces. Amedeo Modigliani, mort als 35 anys de meningitis
tuberculosa, ens deixà un bon grapat d’obres d’art inoblidables. Pintor i
escultor, li agradava allargar artísticament la bellesa natural del coll de les
noies. Fou influenciat per un ampli ventall d’estils diversos, però la seva
obra és original i inconfusible. La primera exposició en solitari es dugué a
terme el 3 de desembre de 1917,
a la
Galerie Berthe Weill, a París. Els nus exposats
escandalitzaren el cap de la policia i poques hores després en forçà el
tancament. Jeanne Héubuterne, anomenada «Noix de coco», atès la blancor de la
seva cara en contrast amb els cabells castanys amb reflexos vermellosos, fou
també una pintora que s’enamorà bojament d’Amedeo Modigliani. Visqueren allò
que se’n diu «un amour fou». El 29 de novembre de 1918 nasqué una filla d’ambdós,
Jeanne. Però poc temps després, el 24 de gener de 1920 Modigliani traspassà.
Jeanne Hébuterne, enfollida de dolor, se suïcidà l’endemà, llançant-se del
cinquè pis de la casa dels seus pares (8 bis, rue Amyot). Estava embarassada i
s’endugué el nonat també a l’altre barri. El 27 de gener Amadeo fou sebollit al
Père-Lachaise, però les mortalles de Jeanne van ser dipositades al cementiri de
Bagneux, ja que la seva família (catòlica) mai no havia tolerat la relació amb
el pintor (jueu). No fou fins 1930 que les restes foren reunides a la llosa del
Père-Lachaise.
 |
| Llosa d'Amedeo Modigliani i Jeanne Heubuterne. 17,10 hores. |
17,21 hores.
Les gotetes humides que cauen, esparses, del cel anisat, em porten a la ment la cançó «emportés
par la foule qui nous traîne, nous
entraîne, nous éloigne l’un de l’autre. Je lutte et je me débats; mais le son
de sa voix s’etouffe dans les rires des autres, et je crie de doleur, de fureur
et de rage, et je pleure». La
Veu, amb majúscula. Édith Piaf. Édith Piaf. Édith Piaf. Tres
vegades immortal, com la ciutat de Girona. Fúria interior arrabassada
dels avencs abissals de l'ànima humana, lletres fregades amb les
misèries dels carrerons i culs de sac més llòbrecs i tortuosos de París,
quintaessencia de la civilització. Potència de la cultura popular i
l'expressió més nítida, pura, tràgica, caòtica de la vida. «Dès que je
t'aperçois, je vois la vie en rose». I més: «non, rien de rien, je ne
regrette rien». Viure, escriure, a la meva manera, amb llibertat
completa. Volar. Alçar-se de la degradació més fangosa, pudent, i
enlairar-se amb les ales esteses cap a l'Impossible, cap al Somni. Tot
això i molt més aconseguí la petita Édith Piaf, compartint el seu drama a
tothom qui l'escoltés. I no foren pocs qui romangueren fascinats per la
voluntat inescrutable i poderosa que transmetia la seva veu rogallosa.
És soterrada al mateix clot que en Théo Sarapo (1936-1970), el darrer
dels seus amants.
 |
| Tomba d'Édith Piaf. 17,21 hores. |
17,37 hores.
Ja ho deia, Paul Éluard (1895-1952), que «il y a un autre monde, mais il est dans celui-ci»
(«existeix un altre món, però és en aquest»). La frase, mal traduïda, o
bé millorada al parer d'alguns, per Isaac Assimov, roman a la memòria
col·lectiva amb una petita, però important, diferència: «existeixen
altres mons, però són en aquest». El 1917 es va casar amb Gala (la
posterior dona de Dalí). Els temes que més freqüentà en la seva poesia
són els de la mort, la desesperació, les pors i els dubtes, sempre
confrontats a la vida, l'amor i la sensualitat. Per la llibertat, sempre
avant, fins a la victòria final!
 |
| Tomba de Paul Éluard. 17,37 hores. |
17,40 hores.
La
zona nord-est del Père Lachaise acumula la major part de monuments
commemoratius a les víctimes nazis de la segona guerra mundial. Hi ha
autèntiques obres d'art que posen la pell de gallina en contemplar-les.
Figures extremadament cadavèriques ens recorden un holocaust que mai no
hauria de tornar. «Cap passat no ens ha de manllevar l'alegria del
present» em deia, fa poques jornades, un amic. Tanmateix cal ser
conscient d'alguns passats per saber on som i cap on volem anar.
18,00 hores.
Amb
alegria, doncs, allargo la visita fins al tancament oficial del
cementiri del Père-Lachaise. Surto per la mateixa porta que hi he
entrat, amb una joia renovada, amb la satisfacció d'haver recollit les
bones sensacions d'aquest clos únic, on tanta gent s'hi aplega dia rere
dia amb desitjos positius, procedents de totes les èpoques i espais.
Agraeixo els visitants, anònims o no, que han seguit aquest breu
recorregut de dissidència.
Emili Gil
